Eutanàsia i cosificació

Febrero 04 10:14 2017 Print This Article

Xavier Capelles

Recentment el Parlament de Catalunya ha aprovat una moció adreçada al Congres dels Diputats de Madrid, a fi i efecte que es despenalitzi l’eutanàsia i és reguli l’assistència al suïcidi. Sorprèn en primer lloc, que només a uns mesos ja per aconseguir la independència, on gaudirem d’un ordenament jurídic propi, encara estiguem enviant exhortacions a l’Estat Espanyol.

Però no és de possibles incoherències temporals del que vull tractar aquí sinó del contingut de l’esmentada moció.

En aquest sentit prèviament és interessant retrotraure’ns a la Grècia del S. IV abans de Crist, un poble hegemònic en aquells moments en relació a la política, el comerç, la filosofia i la medicina. Una cultura que fou alhora la precursora de les primeres escoles laiques de medicina, on el mites i els oracles varen començar a perdre la seva condició de manuals mèdics.

En aquest context d’esplendor i progrés en el seu marc històric, ens trobem que entre els malalts grecs sovintejava el costum a negar-se a rebre els metges. Aquest comportament estava esperonat pel fet que en aquella època el metge tenia una doble funció: la de guarir malalties i també la de manllevar la vida. Per això quan un malalt veia entrar un metge a casa seva, certament no sabia si venia a curar-lo o a aplicar-li l’eutanàsia si la malaltia era greu.

Per evitar aquesta recança  es va institucionalitzar el jurament hipocràtic, on els metges grecs entre altres coses, es comprometien a “no donar a ningú cap fàrmac mortal, tot i que m’ho demanin, ni mai ho proposaré com a consell”. A partir d’aquest moment va quedar clar que el metge només estava vinculat a la vida opció que va facilitar la seva feina.

Actualment la nostra societat, aquest cop però en el context de l’estat de dret, sembla que altra vegada vol atorgar a la medicina i al metge aquesta doble funcionalitat de precursor de la vida i també de suport directa a la mort. Cal esmentar que la actual pretensió és en el fons una conseqüència lògica i natural de l’actual paradigma social, on el concepte d’esser humà, i la dignitat i l’autoestimació humana s’han “cosificat”, és a dir, s’han vinculat preponderantment al fet de gaudir d’un cos humà amb autonomia i virtuts funcionals.

Aquesta “cosificació” conceptual, ara a punt de saltar al món del dret via l’eutanàsia, ja fa temps que està circulant en el món econòmic, on per exemple un bon esportista o una mediàtica model, gràcies a la funcionalitat o l’estètica del seu cos, tenen unes remuneracions econòmiques abismalment i estratosfericament més altes que qualsevol grup d’investigadors científics,  que amb la seva saviesa estant treballant per alliberar-nos a tots i cadascun de nosaltres del maleït càncer per citar un cas. L’economia no deixa de ser en el fons un mirall dels valors morals de les societats subjacents.

L’esmentada moció avala el suport a una mort digna davant el patiment insuportable. Però davant l’accés universal a les ja eficients cures pal·liatives que també propugna l’esmentada moció … existeix veritablement el patiment insuportable? Sí que existeix, però no serà un patiment físic esmorteït per les esmentades cures pal·liatives, sinó que amb tota probabilitat s’està considerant un patiment moral insuportable, segurament per veure’ns abandonats i sols davant un propi cos ni funcional, ni autònom. Per això crec que l’eutanàsia no serà simplement un dret puntual, sinó que possiblement corre el greu risc de esdevenir tot un costum, considerant els actuals esquemes de vida basats en el “carpe diem” i en la societat líquida emergent estructurada en el “tot, ara i molèsties les mínimes”. Espero errar plenament en aquest vaticini.

Pel que fa a mi, ara que encara tinc un cos funcional i autònom, espero que en el ben mig de les dures batalles del dia a dia només i simplement per tirar endavant, aconsegueixi amb sacrifici, ser lo suficientment generós amb tots els que m’envolten, perquè en els futurs dies en que el meu cos pugui anar a pitjor fortuna, aquells a qui amb valentia he procurat estimar en el temps de salut, tinguin ara l’alegria, el do i l’oportunitat de ser al seu torn generosos amb mi, i així, tant jo amb les meves possibles xacres, com ells amb el seu sacrifici, siguem tots i cadascun de nosaltres més feliços donant ple sentit humà a la nostra existència: uns donant amb generositat i un altre reben humilitat.

Xavier Capelles

Advocat

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.