Fontserè i Marco, els referents i la memòria

diciembre 11 08:52 2016 Print This Article

“La cultura catalana i les cultures en general, necessiten referents per vertebrar-se i significar-se dins un context global i local. La memòria i l’activació d’aquesta memòria són elements claus per fer-nos entendre la rellevància del nostre entorn, per representar-lo i per estimar-lo”.

Així es presenta la pàgina web oficial realitzada en homenatge a Carles Fontserè.

Durant l’any 2016 s’ha organitzat “l’Any Fontserè”, que commemora el centenari del naixement de l’artista, impulsat sota els auspicis del Departament de Cultura de la Generalitat i que ha inclòs una quarantena d’activitats entre exposicions, publicacions, conferències, taules rodones i altres esdeveniments culturals. Famós per haver dissenyat nombrosos cartells de la Guerra Civil per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat Republicana, fou un reconegut fotògraf, pintor, escenògraf, dibuixant de còmics, memorialista i activista cultural en la lluita a favor de la Comissió de la Dignitat en pro del retorn dels papers de Salamanca. Els separatistes catalans han estat reclamant insistentment la devolució de la documentació a Catalunya per ser “un botí de guerra” i en Carles Fontserè va ser la icona nacionalista de l’afer, en estar dipositats a la ciutat castellana els seus famosos dibuixos.

Cartellista de prestigi, des de ben jove destacà com actiu militant del “Requetè”, com ho eren tots els seus familiars, dibuixant del diari Carlista “El Correo Catalán” i del setmanari tradicionalista “Reacció”, òrgan del carlisme més intransigent. El 1932 va col·laborar en la campanya electoral de la candidatura “Dreta catalana”, però la fugida del seu pare amb l’amant, va trastocar el jove Fontserè que va renegar de la seva ideologia i família, abraçant per despit l’anarquisme i convertint-se en el cartellista oficial de la UGT, la CNT, la FAI i el POUM, sent les seves imatges la icona més coneguda de la República.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola, forma part del comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants. Pinta el primer cartell que s’enganxa pels carrers i organitza el taller col·lectiu de propaganda. Mobilitzada la lleva del 37, s’incorpora a les Brigades Internacionals; pinta murals de guerra i executa gravats al linòleum per als butlletins d’informació del Comissariat de Guerra de la base, a Albacete. Foguejat al front de l’Ebre, i dissoltes les Brigades Internacionals, passa a dibuixant de l’Estat Major de la DECA i, en els últims dies de la guerra, a Figueres, al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Travessa la frontera a peu des de la Vajol, pel Coll de Lli, amb el comissari Miravitlles i el president Companys, acompanyat de tots els consellers. A França va treballar de pintor, escenògraf i fotògraf i posteriorment a Mèxic i els EEUU. Retornà a Catalunya el 1973 i fins a la seva mort, l’any 2007, Fontserè va viure a Can Tista de Porqueres. L’any 1994 va cedir en vitalici, juntament amb Terry Broch, la seva esposa, el seu patrimoni a la Generalitat de Catalunya.

El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi de Generalitat de Catalunya i el 1995 es publica el primer volum del relat vital de Carles Fontserè: “Memòries d’un cartellista català (1931-1939), editat per Pòrtic), que ofereix una visió diferent i realista de la vida social i política catalana, des de la proclamació de la Segona República fins al final de la Guerra Civil. “He intentat restar fidel als fets que pertanyen al terreny de la realitat de la “petita història”, sense la qual no existiria la gran”, va escriure en el prefaci. El 1999 va publicar el segon volum, “Memòries d’un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial”, que va provocar molta polèmica en mitjans culturals i polítics. Sis anys després veu la llum “París, Mèxic, Nova York. Memòria 1945-1951”.

Al llarg de molts anys fou el símbol de l’antifeixisme i de l’independentisme, i la seva imatge de vell lluitador antifranquista fou passejada per tots els mitjans del règim nacionalista com a icona de la Catalunya republicana i memòria perpètua del compromís amb la suposada llibertat nacional.

Però el passat 10 d’agost el catalanòfil i catedràtic d’estudis hispànics britànic Henry Ettinghausen, va publicar un duríssim article al portal digital ‘Núvol’, analitzant, amb sentit destructiu, el segon llibre de les memòries de “Carles Fontserè, “Un exiliat de tercera”, acusant el lluitador antifeixista, de ….. feixista.

El professor assenyalava que havia treballat en la revista col·laboracionista dels nazis a París “La Gerbe” (setmanari que es publicà entre 11 juliol de 1940 al 17 d´agost de 1944 i dirigit per Alphonse de Châteaubriant) com dibuixant i el britànic acusa Fontserè de ser un propagandista de la gran Europa que dissenyava Hitler. A més a més criticava que mentre els seus compatriotes catalans passaven gana i misèria als camps de concentració, Fontserè visitava els prostíbuls de Montmatre i fruïa de la vida bohèmia i plena de plaers de la França ocupada. La reacció dels separatistes més tronats va ser d’incredulitat al principi i d´indignació posteriorment, al posar en evidència les falsedats biogràfiques del que havia estat el gran símbol antifranquista.

El primer centenar de pàgines de l’obra autobiogràfica de Fontserè parlen del breu pas pels camps de concentració francesos i de les seves activitats artístiques a Perpinyà i Canet, però a la resta de l’obra explica amb moltíssim detall la seva llarga estada al París ocupat pels nazis. Per Ettinghausen hi ha una revelació transcendental per acusar d’obertament feixista a Fontserè, és quan amb l’exèrcit alemany a punt d’entrar a París a començaments de juny del 1940, Fontserè fa un sopar d’acomiadament amb Miravitlles, que fugiria de la ciutat juntament amb centenars de milers de persones més, i li va retreure “Jo li dic que em quedo perquè ara arribaven els meus”. Al cap d’un mes de l’Ocupació, a mitjan juliol, Fontserè i el seu amic Clavé es converteixen en els dos dibuixants titulars de la revista “La Gerbe”, un setmanari nazi que fou fundat per l’aristòcrata bretó Alphonse de Chateaubriant, i que la seva línia editorial preconitzava una Europa ària i neta de jueus i bolxevics i que va rebre ajudes econòmiques de Goebbels.

Fontserè al llarg de les seves memòries lloa obertament la col·laboració amb el nacionalsocialisme, ataca amb vehemència als “invasors angloamericans” i fa mofa de la Resistència francesa i dels espanyols que s’hi van ajuntar, tractant els resistents de terroristes i arriba a declarar que el col·laboracionisme “hauria pogut ser el motor d’una fructífera entesa Franco germànica, germen de la unitat europea”, i destaca amb la idea que el nazisme podria haver afavorit la independència de Catalunya: “Alemanya, sorgida d’una confederació d’Estats lliures, podia ser més propensa a reconèixer una Catalunya sobirana dins una Europa dels pobles”. Fontserè es nega a criticar el nazisme i no para de maleir els aliats a qui acusa d´enfortir el règim del general Franco “el triomf dels aliats el 1945 va comportar la consolidació de la dictadura franquista a Espanya durant trenta anys”, i fins i tot elogia els alemanys per la seva campanya contra el comunisme a Rússia “fou un gran exèrcit europeu el que Hitler va llançar en aquesta croada contra el comunisme”, mostrant el seu entusiasme per la División Azul.

Fins i tot la crítica de Henry Ettinghausen es torna en terrible acusació contra Fontserè, a qui senyala de negacionista:

“Hi ha massa moments en aquest llibre en què al lector se li haurien de posar els pèls de punta. Com quan l’autor assegura que “Auschwitz, mitificat com a Gòlgota, ha provocat que molts jueus agnòstics o ateus recobrin la seva amagada i postergada religiositat i retornin a la fe ancestral dels seus antecessors” (p. 288): segons sembla, un argument perquè els jueus que sobrevisqueren a l’Holocaust agraïssin l’exterminació de sis milions de llurs parents. O quan es refereix als “anomenats [sic] crims de guerra contra la humanitat” i minimitza el destí dels jueus, tot donant-ne la culpa als Estats Units i a Anglaterra, per “no fer res per acollir-los” (p. 289). O quan vol fer creure que el racisme nazi neix del sionisme i al·lega que “El gran pecat dels racistes és haver congelat un cert ordre d’estudis en una doctrina, quasi en una ortodòxia, en lloc de considerar-los els començos d’una investigació oberta a noves aportacions científiques i culturals” (p. 291). O quan tracta diverses vegades els jueus com a suposats culpables reals de la guerra, o té la cara de reprovar Walter Benjamin per haver-se suïcidat amb precipitació, ja que, “Segons l’historiador Von sur Muhlen, Benjamin va mal interpretar la citació judicial de la policia espanyola, que només volia comprovar la seva documentació” (p. 289). O quan pretén que les matances de jueus a Catalunya a l’Edat Mitjana “foren més folklòriques que sagnants” (p. 293). O quan descriu dues revistes que considera com oferint més “agressivitat” que no pas La Gerbe com uns productes “excessivament provocadors” (p. 320). O quan es queixa que “Després de la guerra molts films de Hollywood han donat una imatge hostil d’alemanys i japonesos” (p. 331). O quan assegura que “La propaganda cinematogràfica nazi no pretenia convèncer sinó impressionar mitjançant el tema i la qualitat tècnica del film” (p. 333)”

L’hispanista i catalanòfil britànic assenyala la perversió del personatge i el seu camaleònic estil, ja que al París dels anys ocupats pels nazis, en Fontserè es passejava com un col·laboracionista “Només veient la fotografia que ell titula “La clàssica foto de París davant la torre Eiffel, just arribat, quan encara no tenia ni papers ni diners” (pp. 96-7), comprovem que arribà a París com si acabés de sortir del Ritz: un jove de casa bona, ben afaitat i pentinat, amb un vestit elegant, un mocador blanc a la butxaca, camisa blanca i encorbatat”, que contrasta amb la imatge del nacionalista progre i d´esquerres que ens han venut sobre el personatge en els darrers anys i la seva imatge com defensor dels “Papers de Salamanca”: “El Fontserè vell i barbut, amb aire de profeta del Vell Testament, que a la fi de la seva llarga vida es manifestava ferament pel retorn dels seus cartells de l’arxiu de Salamanca, era la mateixa persona que escrivia aquestes memòries que tanta vergonya pels altres haurien de fer”

Afegeix amb acarnissament sobre la figura del dibuixant: “El que més hauria d’escandalitzar és, sens dubte, el fet que Fontserè hagués escrit i publicat aquestes memòries, no al final de la guerra, quan encara estava ficat dins del món de la col·laboració, sinó més de mig segle més tard, quan feia molt de temps que es trobava ben instal·lat a Catalunya, reconegut amb la Creu de Sant Jordi com el cartellista més cèlebre encara viu de la Catalunya en guerra contra el feixisme, i a punt de deixar-se retratar com el màxim símbol de la justa demanda pel retorn dels Papers de Salamanca. Convertir-se, el 1940, en actiu col·laborador de la revista més important de la col·laboració francesa amb el nazisme és una cosa. Però n’és indubtablement una altra revelar-se, el 1998, en el moment que acaba a Porqueres la redacció d’aquest segon volum de les seves memòries, com un pro nazi convençut que no mostra cap mena de remordiment”. Si els separatistes i els cercadors de mentides i falsificadors del passat volien un referent, l’han clavat.

A la Catalunya de la revenja i de la memòria històrica es recorda encara el vergonyós cas d’Enric Marco. Premiat també amb la “Creu de Sant Jordi” el 2001, fou el secretari General del sindicat CNT entre 1976 i 1978 (protagonista del famós míting de Montjuïc de l´estiu de 1977) i president de l'”Amical Mauthausen”, entitat que agrupa supervivents dels camps de concentració nazis. Segons explicava, després de la derrota republicana, va fugir a França i es va integrar a la Resistència, detingut i deportat Durant anys s’havia fet passar per un deportat al camp nazi de Flossenbürg (Baviera), del que hauria estat alliberat en 1945. Des d’aquest instant, hauria seguit la seva lluita clandestina al sindicalisme. “Els republicans no vam tenir un país al qual tornar per explicar-ho”, va explicar al congrés dels diputats el 28 de gener de 2005, alhora que visitava anualment centenars de col·legis per donar xerrades sobre la lluita antifeixista. Va aparèixer en un bon nombre de programes de televisió presentant un pretès testimoniatge sobre la seva participació en la Guerra Civil espanyola, a l’exili republicà, la resistència antinazi, la II Guerra Mundial i els camps de concentració nazis

Una investigació periodística va demostrar que Marco apareixia en un document als arxius del ministeri espanyol d’Afers Exteriors com a treballador de la indústria de guerra de l’Alemanya nazi, contractat per l’empresa Deutsche Werke Werft de Kiel. Marco va estar a l’Alemanya nazi, sí, però com a integrant del contingent de treballadors voluntaris que Franco va enviar a Hitler. La seva falsa història avergonyeix a tots. Fi de la cita.

Fontserè i Marco van ser durant anys les icones de la memòria històrica que branda impúdicament el nacionalisme revengista. La cultura separatista inventa referents perquè necessiten vertebrar-se i significar-se dins d’un context global i fabricar un nou relat il·lusionant. La falsificació de la memòria i l’activació d’aquesta mentida són elements claus per fer-nos entendre la rellevància del relat que ens estan imposant. La veritat és incòmode, Fontserè i Marco són la imatge del frau del nacionalisme. Pujol és la metàfora.

Josep Ramon Bosch

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

2 Comments

  1. Henry Ettinghausen
    diciembre 20, 19:04 #1 Henry Ettinghausen

    Em costa d’entendre la lògica aquest article. Posa en el mateix sac Carles Fontserè i Enric Marco. Però, al meu entendre, son dos casos ben diferents. En Marco fou un inveterat mentider i mestre de l’engany, mentre, al segon volum de les seves memòries, en Fontserè divulga detalls de la seva vida al París de l’Ocupació que haurien de fer vergonya aliena i expressa opinions vergonyoses sobre el projecte polític del nazisme.
    A l’article es diu que al meu article del 10 d’agost vaig escriure “amb sentit destructiu”. Diu que hi escric “amb acarnissament”. Ho sento. El que faig en aquell article és citar molt profusament les paraules del mateix Fontserè. Al meu entendre, el destructor (millor dit, autodestructor) és ell mateix.
    Ara bé, blasmar “el nacionalisme revengista” i “la cultura separatista” d’haver inventat referents, en els casos de Fontserè i de Marco, em sembla que és senzillament fals. Marco va inventar-se com a referent, i Fontserè va dir, clar i català, coses que la immensa majoria de catalans (nacionalistes i separatistes, o no) no voldrien dir mai. Basant-se només en aquests dos casos aïllats i extravagants de Fontserè i Marco no es pot al·legar honestament que constitueixen “la imatge del frau del nacionalisme”. Per a mi són senzillament dos individus que no representen res més que ser com són: un impostor i un eixelebrat.

    Reply to this comment

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.