Sixena, la metàfora de la memòria històrica

Noviembre 29 07:43 2016 Print This Article

pinturas-sijena

Des de fa setmanes apareixen diferents informacions, noticies i articles a la premsa catalana i aragonesa sobre el conegut cas “Sixena”. Es tracta de la legitima reclamació del govern d’Aragó, per tal que les pintures murals del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena (Aragó) siguin retornades al seu lloc original. Les pintures actualment formen part del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i foren espoliades per la Generalitat republicana durant la Guerra Civil, després del saqueig, destrucció i l’incendi provocat pels milicians de la Generalitat republicana sota les ordres de Companys, l’estiu del 1936.

Ara fa uns dies el conservador del Museu de Lleida, Alberto Velasco (un reconegut agitador separatista, menystingut per tots qui el coneixen a Lleida, excepte pels seus amics de la CUP i altres falsos periodistes amb bones connexions a TV3), acusava de la destrucció del monestir de Sixena als propis habitants del poble i falsejant, com malda de forma habitual, els fets ocorreguts a la vila d’Osca. Per preservar la veritat, i no sotmetre’ns a la mentida de la pretesa memòria històrica que ens volen vendre els agitadors habituals, expliquem la veritat de Sixena.

Situem les coses al seu lloc, i fem una mica de història sobre el Reial monestir de Santa Maria de Sixena (o Sijena en castellà). Situat en el terme municipal de Vilanova de Sixena a la província d’Osca, pertanyent a la comarca de Monegros a l’Aragó, i conegut per ser el lloc de naixement del teòleg heterodox i científic Miguel Servet.

El Monestir fou construït el 1183, seguint l’estil romànic tardà i cistercenc, situat ben a prop del riu Alcanadre i en una zona despoblada entre el Cinca i els Monegros i lloc d’encreuaments de camins entre Osca, Barbastre, Saragossa i Lleida. L’elecció de l’indret per construir el monestir, responia tant a raons estratègiques com geogràfiques, encara que des de la seva fundació es va vincular a esdeveniments miraculosos relacionats amb la translació de la Mare de Déu d’una ermita propera a una llacuna. La construcció del Monestir en aquest lloc va requerir la realització d’importants obres de drenatge per a dessecar, motiu que va provocar la desaparició dels vells pobles de Sixena i Urgellet, i ocasionà que la població fossi traslladada a un nou emplaçament, al costat del monestir, sent batejat el nou lloc com Villanueva de Sijena.

La impulsora en la construcció del que seria monestir de Religioses Hospitalàries de Sant Joan, fou la Reina donya Sancha, esposa d’Alfons II, quedant així Sixena fortament vinculat a la monarquia aragonesa i fins al punt de convertir-se en Panteó Reial i arxiu de la Corona d’Aragó. Donya Sancha es va retirar al monestir, on va ser enterrada amb les seves filles les infantes Dolç i Leonor. El Panteó Reial el va completar l’enterrament de Pere II el Catòlic, mort en 1213 a la batalla de Muret i pare de Jaume I el conqueridor. El Rei Pere, traslladat a Sixena, se li va donar sepultura junt a set dels cavallers caiguts, que l’havien acompanyat en la batalla.

salacapitular2L’inici del finançament del Monestir es va obtenir per les donacions de les possessions de donya Sancha, de Sixena, Sena i Urgellet, posteriorment Alfonso II va incorporar Candasnos, Ontinyena, i Alcubierre i amb Pere II s’incorporen al senyoriu de Sixena les viles de Ballobar i Lanaja, i finalment sota Jaume II el patrimoni territorial es veu engrossit amb el castell i vila de Peñalba a més de Bujaraloz. També les aportacions de particulars i dels donats que ingressaven al Monestir permeteren l’increment patrimonial, artístic i econòmic, a través de la recaptació d’impostos com els dits de : “pontazgo”, “portazgo”, “horno”, “peaje”, “cena”, “alfarda” i “mercado”. El Monestir va arribar a adquirir tant de poder que el mateix Papa Inocenci III en privar del regne de Sicília a l’emperador Othón, va escriure a la reina d’Aragó perquè donés per esposa a Frederic, successor d’aquell, un donada de Sixena.

A partir de la primera meitat del segle XIV el monestir es va anar enriquint amb tapissos, retaules, pintures i altres mobles i objectes d’art, mentre es va mantenir la vida monàstica, regulada en 1588 amb l’aprovació del Libro Consueta o Tercera Regla, una adaptació de la regla redactada per a aquest monestir el 1188. Els segles XVII i XVIII va desaparèixer la vida comunal i amb la Desamortització de 1835 fou privat de la major part dels seus béns i la comunitat va ser obligada a abandonar el monestir, encara que van tornar a ell alguns anys més tard, moment en el qual es van executar algunes obres de reconstrucció.

I es que el monestir era una obra d’art increïble, especialment deguda a la sostrada mudèjar de la sala capitular, síntesi de les arts de la Cristiandat medieval i de les arts de l’Islam d’Occident, fent que la decoració pictòrica va contribuir a fer excepcional la sala capitular. Pintors formats en els tallers de Winchester o de Canterbury van recobrir per complet els murs perimetrals i els arcs amb pintures que evidencien el coneixement d’un repertori bizantinitzant similar al dels mosaics realitzats en el regne normand de Sicília cap a mitjan segle XII. . El 1923 el monestir fou declarat monument historicoartístic.

I arriba la guerra civil. En les eleccions de 1936 els resultats registrats a Villanueva de Sijena foren de 392 vots per les dretes i 31 a les esquerres, era per tant un poble eminentment conservador i profundament catòlic, una gent que estimava amb passió el seu monestir i les seves tradicions. El 18 de Juliol els camperols es trobaven recol·lectant el cereal a quatre hores de carro de la població, i davant les noticies alarmants tota la població es va tancar a les seves cases. Les monges van haver de fugir, canviant els seus hàbits amb la creu de Malta per robes de pageses; un Comitè Revolucionari va destituir a l’Ajuntament i va arribar de Barcelona un cotxe amb quatre anarquistes, dues dones i dos homes, vestits amb un mono blau, eren els primers forasters que arribaven a la població, i amb molt males intencions.

Els nouvinguts prengueren possessió de la vila i cercaren i al capellà Antonio Montull Carilla, emmanillat i colpejat violentament pels anarquistes catalans, fou traslladat a la riba del riu Alcanadre; vexat, escarnit, humiliat i tirotejat pels valents àcrates, el deixaren mig mort. Arribats al poble els anarquistes feren mofa de la seva gesta criminal, i el veí Manuel Cerezuela Mallén, regidor del Front Popular, anar a comprovar la mort del capellà amb una escopeta i una llauna de gasolina i com en arribar al lloc va trobar al capellà encara amb vida, li va disparar diversos trets amb l’escopeta per rematar- i cremant el seus cadàver.

Arribaren més milicians de Catalunya. Centenars d’ells s’establiren al poble com a força d’ocupació. L’assassinat del mossèn no fou l’únic crim comès pels mercenaris de Companys. El sacerdot de Sixena, Vicente Monserrat Millán, fou traslladat a La Almolda, torturat i executat; el rector, José Peralta Torres segrestat,  escarnit i amputat va morir dessagnat a Vilas de Turbón. Entre els civils assassinats pels anarquistes catalans, es te constància de Virginio Ledesma Modrego, sastre, José Elduque Galindo comerciant, Pablo Calvo Chesa i Ramon Galindo Marcial, pagesos, els quatre militants de partits de dretes; Celestino Grota Foradada, jutge municipal; José Salillas Ibarz, recaptador municipal i José Rodellar Lerda, alcalde. Evidentment  tots eren de dretes o semblaven que eren de dretes o deien que semblaven que eren de dretes. El progom emprat pels justiciers de Companys fou brutal. Entre els assassins denunciats a la Causa General, figuren els veïns del poble: Antonio i Pedro Grota Martín àlies “Matoso”, de la CNT, Antonio Ariste Opi, àlies el Teixidor, el seu pare i el seu germà conegut amb l’àlies “Moreno”, José Castelló Burgos, Toribio Luesma Abadia, Joaquín Pueyo, Conrado Latre Galindo , Sabino Peralta Bachez i Miguel Cazcarra López.

monasteriodesigenavistaaerea01El 3 d’agost de 1936, el mateix dia que els revolucionaris van bombardejar la basílica del Pilar, es va incendiar el Monestir de Sixena. Els incendiaris van ser milicians de la primera columna patrocinada per la UGT i el PSUC, que posteriorment va rebre el nom de “Karl Marx”. Va sortir de Barcelona el 25 de juliol, formada per uns 3000 milicians i dotada de tres bateries d’artilleria. Els seus dirigents eren José del Barrio, Àngel Estivill i Antonio Trueba, assessorats militarment pel comandant d’Infanteria Enric Sacanell. Situada al nord de la columna Durruti, va seguir la ruta Barcelona, Lleida i sense passar per Fraga, directament a Sariñena, ocupant Almudevar el 29 de Juliol. Aquesta Columna tenia una característica especial, i era que comptava amb un grup estranger compost per alemanys, exiliats antifeixistes que havien acudit a l’Olimpíada Popular que havia de inaugurar els seus jocs el 19 de juliol. Aquest grup d’alemanys van prendre el nom de “Thaelmann”, i eren dirigits per Hans Beimler, conegut militant del Partit Comunista alemany.

Quan el foc va acabar destruint el Saló del Tron i es va extingir sota les riotes dels criminals, van seguir provocant desenes d’incendis a l’Església, el Cor, la Biblioteca i la Sala Capitular. L’orgia de foc i destrucció durà tot el mes d’Agost.  Al Saló del Tron es destruïren mobles, tapissos, quadres, les pintures del cartoixà Bayeu. A l’Església van cremar els retaules de fusta i es van decapitar els de marbre i alabastre. En el Cor ho van cremar tot i una rica cadirat semblant a la de la Seu de Saragossa. A la Biblioteca van cremar, a més dels arxius de la Corona en pergamí, llibres d’Hores miniats i Executòries de noblesa. Entre els murs desplomats i les ruïnes poca cosa va quedar intacte i tot fou objecte de salvatge saqueig. Els militants de la CNT-FAI vinguts de Catalunya rapinyaren amb taules romàniques i gòtiques de molt valor, sarcòfags i altres obres d’art, la corona de la Mare de Déu del Cor, objectes de culte en metalls nobles, joies i coberteries de plata i or, patrimoni de vuit segles d’història. La imatge romànica de la Mare de Déu del Cor, que havia estat amagada, quan la va localitzar el Comitè, la va usar per encendre una estufa. Un milicià va canviar una rica corona per un fusell metrallador.

A principis de setembre, Buenaventura Durruti (el líder dels anarquistes, el pistoler de “Los Solidarios”, el company de Companys), va arribar a Sixena i entre crits i insults, va ordenar al Comitè de Villanueva: “Tanqueu aquest recinte i poseu-hi una guàrdia perquè una fotografia d’això ens farà més mal que tots els canons dels feixistes junts”. Durruti un personatge que havia visitat el Monestir en el seu esplendor sabia que la imatge del monestir destruït pels seus voluntaris era terrorífica per la propaganda internacional, tot i que aquest home de poques llums i d’acció, repetia insistentment el seu mantra destructor: “L’única església que il·lumina és la que crema”.

Destruït i cremat, saquejat i ultratjat; a les ruïnes del monestir foren instal·lades tropes regulars de l’exèrcit republicà, i en els murs del claustre que quedaven en peu clavaren argolles per l’enganxada dels cavalls. Arribats a finals de setembre els comunistes del Regiment Engels de Barcelona continuaren l’orgia destructiva amb la profanació dels sarcòfags del Panteó Reial i les tombes de les monges, els esquelets de reis, infantes i cavallers que foren arrossegats pels valents republicans; ossos i les restes humanes s’escamparen per l’interior de l’església i la plaça del Monestir fent burla de la vida amb la insuportable superioritat moral de les hienes d’en Companys. Especial escarni van fer amb el cadàver de la reina i fundadora, Donya Sancha, ballant amb les seves despulles i clavant-li un cigar entre les descarnades mandíbules. Segons l’acta d’obertura i reconeixement dels sepulcres reals, en 1883, les restes de Donya Sancha estaven momificats i en admirable estat de conservació.

La Generalitat de Catalunya espolia els tresors de Sixena. Acabada l’orgia de destrucció i mort provocada pels milicians enviats per la Generalitat de Catalunya, a principis d’octubre de 1936 va arribar a Sixena en Josep Gudiol i Ricart, acompanyat d’altres dos homes. Gudiol, arquitecte, historiador, restaurador i marxant d’art, coneixia perfectament el significat de Sixena, els seus tresors i guiat per un esperit rapinyaire va aconseguir emportar-se el botí de guerra.

Gudiol fou finançat amb 4.000 pessetes per la Generalitat de Catalunya que fou qui encarregà l’espoli dels bens aragonesos. El personatge va arrencar 120 metres quadrats dels colorits frescos romànics que adornaven la sala capitular del monestir i se’ls va emportar a Barcelona, on romanen encara avui .

Però qui era en Josep Gudiol i Ricart?. Nat a Vic el 1904 i mort a  Barcelona el 1985, fou historiador de l’art i arquitecte. Estudià arquitectura a Barcelona, col·laborà amb l’IEC, amplià coneixements als Estats Units d’Amèrica (1930-31), on tractà importants hispanistes com Porter, Post o Cook. El 1936 publicà Els vidres catalans a la col·lecció “Monumenta Cataloniae” i, ja en plena guerra civil, la síntesi “La pintura gòtica a Catalunya”. Durant la guerra tingué una activíssima tasca de espoli del patrimoni artístic caigut en mans republicanes, tasca que li va valdre, ja amb el franquisme, la retirada de seu títol d’arquitecte i l’exili a França i als Estats Units, on exercí de professor a universitats i museus. De nou a Barcelona, el 1941 fundà l’Institut Amatller d’Art Hispànic, seguint la pauta de la Frick Library de Nova York que ell coneixia molt bé, i dirigí la nova etapa de les Galeries Laietanes, des d’on desvetllà la nova generació de pintors catalans d’avantguarda. Com historiador creà la col·lecció de llibres sobre l’art hispànic (“Ars Hispaniae”), en la que col·laboraren els millors especialistes en cada tema i que encara ara és de consulta obligada, i les guies artístiques “Àries”. Publicà monografies bàsiques sobre Jaume Huguet (1948, amb Joan Ainaud de Lasarte) i Lluís Borrassà (1953). Més endavant es dedicà a elaborar àmplies monografies sobre grans figures clàssiques de la pintura hispànica: El Greco (1971), Velázquez (1973), Zurbarán (1976, amb Julián Gallego), i molt especialment Francisco de Goya (1970), de qui esdevingué expert reconegut internacionalment.

L’1 d’octubre Gudiol es va presentar al poble acompanyat dels tècnics Antoni Robert i Antoni Llopart, i “amb l’ajuda de tres veïns”, es va posar mans a l’obra. Ho va fer sense el permís de les monges, refugiades a les cases del poble, ni de la Direcció general de Belles Arts de la República. “Entre l’1 i el 10 d’octubre realitzen els treballs preparatoris”, segons explicaren testimonis, “tot i que les tasques d’arrencada tenen lloc entre el 10 d’octubre i el 17 de novembre”. Quaranta-vuit dies per a un treball laboriós. Des d’uns bastides Gudiol i companyia van cobrir els frescos amb un material soluble, van pegar grans teles de cotó sobre les pintures i van aplicar la tècnica del strappo: la capa superficial s’enganxa a la tela, que després s’estén sobre un altre llenç. Així es van dur 64 “rotllos” com si fossin catifes, uns 120 metres quadrats de pintures que avui valdrien uns 90 milions d’euros. “Van fer el que van voler”, lamentava un ancià camperol testimoni directa dels fets, que recorda un anar i venir de “llençols”  amb destinació a la Casa Ametller de Barcelona, on Gudiol havia establert el seu taller. Allí van continuar durant la guerra. Fins que el 1940 foren traslladades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Els frescos rapinyats per Gudiol van passar els anys guardats entre els fons del museu català, sense exposar-se al públic. Fins que el 1960 un altre historiador va visitar Sixena. I va dur a terme un segon espoli. Es tractava de l’amic i confident de Gudiol, en Joan Ainaud de Lasarte, germà de Josep Maria Ainaud de Lasarte (fundador de “Convergència” i un dels personatges que ha falsificat la història de Catalunya), antic dirigent de l’organització Palestra (entitat ultra, separatista i radical), membre d’ERC i voluntari republicà. Ainaud, acabada la guerra civil, s’integrà ràpidament dins del règim franquista i el 1941 va començar a treballar a la Junta de Museus de Barcelona, i l’any següent va iniciar la seva col·laboració amb l’Institut Amatller d’Art Hispànic. el 1948 nomenat director del MNAC i director general dels Museus d’Art de Barcelona.

Així sense el permís previ de la Direcció de Belles Arts , viatja al poble i arrenca els frescos de la sala capitular que no s’havia emportat Gudiol, arrencant més de 50 metres quadrats de pintures profanes ocultes en una altra saleta, molt especials perquè no representen escenes religioses sinó batalles com la conquesta musulmana de Jerusalem. Aquestes foren presentades en una exposició dirigida per Ainaud, el 1961, e interpretades com procedents d’un castell de Lleida. Des de llavors es converteixen en una de les grans obres mestres del MNAC.

Encara que aquest no serà el seu únic emplaçament: els valuosos frescos viatjaran almenys en tres ocasions, el 1970 set plafons dels arcs creuaran l’Atlàntic per ser exposats a la mostra The Year 1200 al Metropolitan de Nova York. El 1984 la pintura d’un dels arcs tapiats que va descobrir Ainaud s’exhibí a Londres. I en 1997 altres tres plafons volaran de nou a Manhattan.

A principis d’abril de 2006, el ple de la Comarca dels Monegros va aprovar per unanimitat sol·licitar a la Generalitat de Catalunya la devolució de les pintures de la Sala Capitular del Monestir de Sixena. Alfonso Salillas, vicepresident comarcal i alcalde de Villanueva de Sijena, va assenyalar que aquests frescos “van ser arrencats per mandat de la Generalitat al setembre de 1936 per tant en plena Guerra Civil i després del recent incendiat Monestir“. assenyalant que tenen consideració de “botí de guerra” i han de ser recuperats “igual que els papers de Salamanca” i “amb la mateixa celeritat”. L’alcalde de Villanueva de Sijena,  Ildefons Salillas, fill d’una saga dedicada a tenir cura de les pedres del monestir, va agafar la bandera d’aquest tresor espoliat que algunes fonts valoren en 130 milions d’euros, i va començar la reclamació per la devolució dels tresors robats de Sixena.

El Govern català ha promès que no tornarà els tresors espoliats diguin el que diguin els tribunals. Sixena es la metàfora de la ideologia de l’odi que es diu “Memòria històrica”, es a dir l’oblit dels crims i assassinats comesos per ERC, amb Companys com inductor.

 

Col.lectiu La Mambla

 

 

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.