Advent, un temps per desitjar

Noviembre 26 09:42 2016 Print This Article
Dom Adalbert Puigseslloses

Dom Adalbert Puigseslloses

Comença l’Advent, un terme llatí que significa “acostar-se” . Tot es fa proper, tot torna a posar-nos en camí i s’acosta. Déu, nosaltres, l’altre, el més profund del nostre cor… L’Advent és temps de camins. L’home d’Advent és aquell que té camins en el seu cor, recorreguts per les passes de Déu, i que al mateix temps es posa en camí: per descobrir-te en l’últim pobre, retrobar-te en la mirada d’un infant, veure’t les teves llàgrimes o somriure com ningú. L’Advent és un temps d’atenció. Hi ha moltes coses normals i ordinàries a la vida de cada dia que poden fer-nos córrer el risc de la rutina i ocultar-nos l’extraordinarietat del que ha de passar encara. Molts no se’n adonen de l’oportunitat de vida que és l’Evangeli de Jesucrist. No visquis sense deixar espai al misteri. Deia Bertold Brecht: “en allò que et resulta familiar descobreix l’insòlit, en allò quotidià observa allò que és inexplicable.”

Crec que el vici suprem de la nostra societat és el ser superficial. Adonem-nos de les sofrences que ens envolten, de les mans que se’ns ofereixen, dels ulls que et busquen, de les llàgrimes silencioses que hi ha en nosaltres i en els altres.

Advent és el temps per esperar, perquè alguna cosa o algú ens manca. Hem de ser com els soldats romans que en temps de Juli Cèsar eren anomenats “desiderantes”: vetllaven sota les estrelles esperant els companys que encara no havien tornat al campament després de la batalla. Esperar és declinació del verb estimar.

Advent: temps per desitjar i esperar Aquell Déu que ve com un lladre. Que ve al temps dels estels, en silenci, sense soroll ni crit, sense aparença, que no roba res i ho dóna tot. Se’n adonen els desitjosos, aquells que vetllen amb la punta del cor, a la  llum de les estrelles, aquells dels ulls pregons i mirades transparents que saben veure tot el dolor i tot l’amor, quan Déu hi és adreçat vers el món. També Déu, entre els estels, com un soldat delerós, encén la seva llanterna i espera que jo em posi en camí cap a Casa.

El temps vola. Civilment ens queda un mes per acabar l’any. L’Església un cop més ha arribat a la fi de l’any litúrgic i amb aquest diumenge enceta un de nou. Però en comptes d’anar cap endavant anem cap enrere. Avui, amb aquest inici d’Advent encetem de bell nou la nostra història de redimits. Però cronològicament parlant anem sempre cap endavant. Aquest recorregut inexorable dels nostres dies que no tornaran mai més es potser la cosa més misteriosa de la nostra vida i no ens adonem. Passem amb el temps i el temps deixa el senyal inesborrable en els nostres rostres, i ningú ho pot parar. Només un mirall i podrem adonar-nos de com el temps passa i veure les senyals del temps. Els signes dels temps. Hi ha molts antídots contra l’envelliment, però fins quan no es podrà aturar el temps, no podrem aturar aquestes senyals. Ningú, per molt poderós que pretengui ser, mai podrà fer tornar enrere el dia d’ahir que ja ha passat. La cursa de la nostra vida només va en una direcció: el futur. I la finitud es troba escrita en tota realitat. Només el Déu increat és etern. I per nosaltres que tenim un ànima espiritual, la fi de la nostra vida no serà una fi, més aviat l’entrada en una dimensió nova: la dimensió de l’Etern. Farem l’experiència del cel nou i la terra nova. Promesa solemne de Jesucrist, les paraules del qual no passaran mai. I per això avui ens convida a estar preparats i a punt. Recordem que tot passa i només Déu hi resta. Quantes vegades ha vingut a nosaltres i no l’hem sabut reconéixer. Demanem ulls per veure’l i reconéixer els anuncis.

+Pax

Dom Adalbert Puigseslloses

 

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.