Caminaires cap a cal pare

septiembre 10 09:48 2016 Print This Article
Dom Adalbert Puigseslloses

Dom Adalbert Puigseslloses

En aquesta vida, d’una manera  o d’una altra tots busquem amics. Exceptuant els misantrops, perquè és món i hi ha d’haver de tot i d’aquests també en podem trobar un bon reguitzell, a tots ens agrada reunir-nos junts i sentir que estem recorrent el camí de la vida explorant rutes conjuntament amb altres homes i dones. Poc a poc, i aquest sentiment augmenta a mida que ens fem més grans, no ens volem sentir sols. Hi ha gent que s’aplega al voltant d’un ideal polític o esportiu, aquests són els que més pateixen, ja que el pal de paller que els aplega és tant feble com fugisseres són aquestes contingències humanes. A d’altres els uneix una opció solidària que els porta a bolcar-se en donar un cop de ma a realitats que ho han de menester.

Hi ha un munt de gent avui en dia que senten un fort amor a la Natura expressada en múltiples vessants conservacionistes, algunes d’elles s’apleguen entorn de l’excursionisme muntanyenc. En tot i per tot el que cal és trobar bons amics, gent noble, alegre i responsable. L’experiència de muntanya és un lloc propici per trobar-nos a nosaltres mateixos perquè inclou una vessant de silenci i de soledat que a l’home li escau per trobar el seu horitzó  de vida, la meta del seu peregrinar. Són molt bons els dies de boira i escassa visibilitat perquè això comporta l’haver de decidir sovint i de manera resolutiva cap a on hem d’adreçar les nostres passes. En aquestes circumstàncies els punts d’orientació solen ser escassos i ens cal una bona dosi de paciència i de reflexió. L’important és no defallir i mantenir-nos drets. Fred i pluja, ratxes de vent poden doblegar la nostra voluntat de seguir endavant.

Enmig d’aquesta lluita caminaire és cabdal estimular la nostra sensibilitat per reconèixer l’afecte i l’esforç dels companys de camí o de la gent que surt al nostre encontre. Rares són les muntanyes a casa nostra que no ens fan trobar petites capelles, creus imponents o senzills testimonis de fe cristiana. Aquests símbols són la manifestació de la fe, la constància, els valors, i el sentit trascendent d’altres que ens han precedit per la mateixa ruta. No podem passar al costat seu amb escepticisme sense preguntar-nos perquè els va servir deixar una fita d’aquesta mena enmig del camí o a cim més alt de la serralada. Estic convençut que més enllà de l’esperit de pau i de concòrdia que hi trobem en la seva expressió hi ha una arrel profunda de convicció religiosa davant de la qual no podem restar indiferents. Totes les manifestacions de fe d’altres congèneres que descobrim arreu del camí de la nostra vida ens han d’ajudar a transitar per la ruta, sí. Però ens ha d’ajudar a transitar cap a endins de nosaltres mateixos. Recordem que la Creu ens recorda la mort d’un innocent!

Com ens situem nosaltres davant de les grans aspiracions que cadascú de nosaltres duu dins seu? Aspiracions a la bondat, a la veritat, a la bellesa, desig de justícia i desig de sentir-nos acompanyats que no és altra cosa que una profunda nostàlgia d’unitat. I aquestes aspiracions i desitjos no són altra cosa que una profunda enyorança de la plenitud a la qual l’home aspira. No estem fets ni de pedaços ni per viure apedaçats!

Ens atrevirem a viure la vida com un repte, com una gesta que hem d’acomplir? Ens conformarem només amb retalls i engrunes? O acceptarem que el rostre d’un Déu que Jesucrist ens revela com a Pare és l’última fita de la nostra vida, el cim en el qual un dia seran coronats els nostres esforços i les nostres lluites? Tant de bo, caminaires!

+Pax

Dom Adalbert Puigseslloses

 

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.