Assumpta per massa bellesa

agosto 13 09:51 2016 Print This Article
Dom Adalbert Puigseslloses

Dom Adalbert Puigseslloses

Si els personatges de l’evangeli tinguessin una mena de comptaquilòmetres incorporat, penso que la classificació de caminaire més incansable –fora de Jesús- l’hagués guanyada la jove noia de Natzaret. Sempre en camí…Des d’aquell matí tot hebràic quan va ser immortalitzada anant cap a la font del poble amb el seu càntir d’aigua al cap. Des de la sortida del sol d’aquell llunyà matí no ha parat mai. D’una punta a l’altra de la Palestina, amb exili  inclòs. Solcant les muntanyes de Judea camp a través  fins arribar a Natzaret. Direcció obligatòria cap a Betlem amb aturada a l’esquerra per fer parada al temple de Jerusalem. Expatriació clandestina entre la sorra d’Egipte i cautelosa tornada a Judea. Descompte de grup per l’aplec pasqual a Jerusalem i doble recorregut a la recerca desesperada d’aquell fill rebel. Pujada “fora competició” al turó del Calvari per admirar el suplici de la Creu. Maria, dona del camí! Asseguda només a Canà, asseguda però no pas plegada de mans.

L’evangelista Lluc, a l’inici del relat d’aquest viatge, el caracteritza amb dues paraules que els comentaristes expliquen amb deteniment: “Maria, se n’ anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea…”  “De pressa”: els vocables fan entendre la rapidesa de decisió i execució, un mínim de temps pels preparatius de la partença, la resolució de prendre el camí més curt i d’arribar el més aviat possible.

L’impuls i la desimboltura d’aquesta jove verge de Natzaret es troben en harmonia amb un cor generós i sol-lícit en portar joia, felicitat i ajut. La mateixa paraula ens fa endevinar les qualitats físiques de Maria, una resistència i agilitat capaces d’afrontar un viatge dels més durs, de quatre dies. Però ella era filla d’una raça nòmada, que conservava l’enyorança d’horitzons sense fi, tenia el gust de l’aire lliure i de la marxa intrèpida. I qui sap si no vindrà a casa meva, un dia, per explicar-me les seves alegries.  T’imagines?: Maria a casa meva! Com a casa de la cosina Elisabet. Si, jo a Maria la vull sentir així. De casa. Mentre parla la meva llengua, experta en tradicions antigues i en usatges populars. Que, a través de les coordenades de dos o tres noms, reconstrueix el quadre dels parents i acaba fent-te sentir família de tot el poble. Deixeu que jo la vegi així. Immersa en les cròniques vilatanes. Amb els vestits del nostre temps. Que no intimida a ningú. Que es guanya el pa com les altres. Que aparca el cotxe al costat del nostre. Vull imaginar-me-la adolescent, mentre els migdies d’estiu torna de la platja en bermudes, morena de sol i de bellesa, duent-se als seus ulls netíssims un fragment de mar. I  a l’ hivern, amb la motxilla de colors, se’n va cap a l’escola, ella també. I passant pel Prat de la Vall saluda la gent amb tendresa, inspirant a tot aquell que la mira nostàlgies de castedat. Del bracet amb les seves amigues, escoltant les secretes confidències, esperonant-les a estimar la vida.

Jo vull experimentar-la així, mentre passa pels carrers de la vila vella i s’atura a xerrar amb les dones del meu poble. O trobar-la al cementiri el dilluns al matí mentre posa unes flors als seus morts. O quan a mitja tarda, amb totes les altres mares a l’escola del poble, espera el seu nen per dur-lo a casa tot omplint-lo de petons. Jo no la vull hoste, la vull vilatana. La vull sentir així: tota meva però sense gelosies. Contenta també de compartir la meva experiència de fe, contradictòria i exultant. Joiosa de pertànyer a la meva colla d’amics, dels que estimem el poble i volem el seu be. Sempre a punt per donar-me un cop de ma. A contagiar-me la seva esperança. A fer-me anhelar, amb la seva bellesa inquietant, la necessitat de Déu. I a compartir amb mi moments de festa i de llàgrimes. Flaire de forn de pa i de bugada. Llàgrimes de partences i de retorns. Con una veïna de casa d’aquelles d’abans. O com una esplèndida criatura que te la seva adreça sota ca nostra. Amb el perfum d’una mare a darrera.

Santa Maria, dona del camí: feu que els nostres camins siguin instrument de comunicació amb la gent. Allibereu-nos de l’angoixa de la ciutat i regaleu-nos la impaciència de Déu. La que allarga el pas per apropar-nos als companys de ruta. Si ens veieu a la cuneta en un dia de densa boira, atureu-vos. Feu que aixequem la nostra mirada, ulls fits al cel, i enmig dels nostres camins estressats florirà la joia del vostre Magnificat. Com en aquella llunyana primavera a les altures verdejants de la Judea, quan vós vau pujar! I aquell dia el Pare Etern signà l’Assumpció més bella: assumpta al cel a temps indeterminat. Per la joia de l’entera humanitat.

+Pax

Dom Adalbert Puigseslloses

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.