De la Mancomunitat a la dictadura

agosto 02 09:05 2016 Print This Article
César Alcalá

César Alcalá

Seguim amb els articles dedicats a evolució del catalanisme polític, des de la Renaixença a la dictadura de Primo de Rivera amb aquest dedicat a Prat de la Riba i la Mancomunitat.

Prat de la Riba va creure que la millor manera de donar impuls a la descentralització administrativa seria la creació de la Mancomunitat de municipis. Aquesta estaria integrada per les quatre diputacions provincials de Catalunya. Això és, Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Si la Diputació és l’ajuntament dels ajuntaments, la Mancomunitat seria l’estructura orgànica que regiria les quatre diputacions. La seva organització implicava la formació d’un petit govern municipal, és a dir, es crearia la figura del president de la Mancomunitat, i tres vicepresidents, un per cada diputació, ja que el president era, al seu torn, el president de la Diputació de Barcelona. Aquesta estructura orgànica proporcionaria a Catalunya un instrument d’autogovern.

Si bé la idea era equànime, s’havia de demanar permís a Madrid per aprovar la seva creació. Les negociacions es van iniciar el 1911. José Canalejas, president del govern espanyol va estar d’acord amb la seva constitució. Va presentar el projecte de llei a les Corts. La discussió parlamentària va ser difícil però, el projecte de llei va avançar amb lentitud en els tràmits parlamentaris. El primer contratemps va ser l’assassinat de Canalejas. El projecte de llei no va poder ser ratificat per ell, i l’aprovació va quedar paralitzada. Fins el 1913 no es va promulgar el Reial Decret sobre la creació de la Mancomunitat, que autoritzava la unió de les diputacions provincials amb finalitats administratives. La seva promulgador va ser Eduardo Dato.

Un cop aprovat el Reial Decret es va passar a l’aprovació dels Estatuts. En ells es deia que l’estructura organitzativa de la Mancomunitat constava d’una Assemblea general, formada per 96 diputats, escollits de les quatre diputacions. Una presidència, que seria ocupada pel president de la diputació de Barcelona. El Consell permanent estaria format pel president i vuit consellers. La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 16 d’abril del 1914. Es pot dir, sense equivocar-nos, que la Mancomunitat de Catalunya va ser, no només la principal concessió aconseguida pel catalanisme polític, sinó també el més important instrument perquè la Lliga demostrar la seva capacitat de gestió.

Es van crear diferents conselleries que, en aquell temps van ser: Camins i Ports, Cultura i Instrucció, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Obres hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Política social, i Hisenda. Malgrat les seves limitacions econòmiques -es finançava amb els pressupostos de les quatre diputacions- la Mancomunitat va dur a terme una gran tasca política. La gran contribució d’Enric Prat de la Riba va ser que va convertir una institució, les finalitats eren purament administratives, en una plataforma política dinamitzadora del catalanisme polític. Quan l’any 1917 va morir Prat de la Riba, el va substituir Josep Puig i Cadafalch. Aquella gran idea de Prat de la Riba va tenir els dies comptats amb la instauració de la Dictadura militar de Primo de Ribera. Puig i Cadafalch va ser destituït i es va nomenar a Alfons Sala. La missió d’aquest va ser desballestar aquesta institució que, finalment va desaparèixer l’any 1925.

De 1910-1923 Catalunya es va veure immersa en un període que desencadenaria en una autèntica ofensiva contra tot allò que no respongués al pensament dels anarco-sindicalistes. El pistolerisme i el terrorisme social estaven a l’ordre del dia. Això és, van ser perseguits republicans, catòlics i catalanistes. Per exemple, si un acte catalanista era finalitzat amb una sardana o es enarborava una bandera catalana, es corria el risc que grups lerrouxistes finalitzessin l’acte sagnantment. Els catòlics no podien celebrar misses fora de les esglésies, ja que corrien el mateix risc de ser assassinats o ferits. Els lerrouxistes es van anomenar a si mateixos “els amos del carrer”, i sota aquesta proclama van inundar la ciutat de terror.

La influència de Charles Maurras és clau en algun dels més destacats polítics i intel·lectuals catalans. Per exemple, a la tertúlia de la Penya de l’Ateneu, solien assistir Eugeni d’Ors, el doctor Dalí, Joan Creixells, Josep María Albinyana, Pere Rahola, Enric Jardí i Josep Pla, entre d’altres. Enric Jardí va tenir la possibilitat d’exposar, en conferències i articles els supòsits de l’obra de Maurras i les seves relacions amb la de Georges Sorel. L’escriptor Josep Maria López Pico també va absorbir el pensament de Maurras.

La suspensió de les garanties constitucionals suposar el tancament de les Corts. La Lliga Regionalista va prendre la iniciativa política i va fer una crida a tots els parlamentaris espanyols perquè s’exigissin unes noves eleccions i, per tant, que es restauressin les Corts. Aquesta maniobra de la Lliga no era perquè sí. La intenció era que els parlamentaris, en veure el interès de Catalunya pel restabliment de les Corts, tinguessin en compte les reivindicacions catalanes. La maniobra va ser encertada. Tot i la dissolució, per part de la policia, de l’Assemblea de Parlamentaris, que es va celebrar a Barcelona el 19 de juliol de 1917, la Lliga va entrar a formar part del govern espanyol. Aquesta actitud de la Lliga és resultat del manifest que van publicar al març de 1916. El manifest portava per títol: Per Catalunya i l’Espanya Gran. En ell es resumia les principals línies a seguir davant el govern de Madrid. La situació bèl·lica que acabava de patir Europa, els va fer meditar sobre la construcció d’una Espanya nova, diferent, amb unes idees renovades basades en l’esperit de la col·lectivitat de tots els pobles d’Espanya, organitzats com una àmplia federació. En resum la Lliga volia passar de l’oposició a tenir un paper representatiu, actuant com a homes de govern i, l’única manera d’aconseguir era pactant amb el govern de Madrid. El 1917 es va oferir dos ministeris. Aquests eren el de Finances, que va ocupar Joan Ventosa i Clavell, mà dreta de Cambó; i el d’Institució Pública, que va ocupar Felip Rodés. El 1918 Francesc Cambó va ser nomenat ministre de Foment.

El ministeri de Cambó no va durar molt temps doncs, al novembre de 1918 va caure el govern de Maura. Aquell succés va significar un fracàs per a la Lliga. Totes les expectatives que s’havien dipositat, van quedar en res. A partir d’aquest moment, els homes de la Lliga es van centrar en un nou projecte que els donés el prestigi que havien perdut. A la fi del 1918 es van posar les bases per a l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia. Tots els partits polítics catalans, menys la Unió Monàrquica Nacional, es van adherir al projecte de la Lliga.

Tot i els bons propòsits de la Lliga, a Madrid es van oposar al projecte català. Hi va haver un gran enrenou parlamentari que va provocar la retirada de tots els parlamentaris catalans. Francesc Cambó va escriure en les seves Memòries que va ser el mateix Alfons XIII qui el va impulsar a llançar la campanya a favor de l’estatut com una maniobra política per barrar el pas a l’acció revolucionària del sindicalisme català. Posteriorment Cambó, davant de l’actitud intransigent dels polítics de Madrid, es va sentir traït pel monarca, que, fins i tot va donar suport a la formació del grup conservador anticatalanista: Unió Monàrquica Nacional.

De 1919, a 1922 Catalunya va viure amb les garanties constitucionals suspeses. La Lliga va perdre el prestigi d’anys anteriors. La burgesia estava atemorida pel clima de violència que hi havia al carrer. Enrere va quedar el projecte d’Estatut d’Autonomia. Ara la prioritat de la Lliga era restablir l’ordre públic. Aquesta nova missió va arribar, fins i tot, a obsessionar-los. La nova entrada de Cambó en el govern de Maura, 1921, nomenant ministre de Finances no va ajudar a la Lliga. El govern de Maura va iniciar la seva singladura el 13 d’agost de 1921 i va finalitzar el 8 de març de 1922. La Lliga, de nou, havia fracassat en el seu intent de formar part del govern de la nació. El cop definitiu es va produir al juny de 1923, en caure derrotats en les eleccions provincials, en detriment d’Acció Catalana, partit que es va crear a mitjans de 1922, amb homes de la Lliga i que, amb el temps prendrien el relleu de la política catalana.

César Alcalá

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.