Personatges Impostats (3): Lluís Llach

julio 22 10:35 2016 Print This Article
Lluís Llach, diputat de Junts pel Sí

Lluís Llach, diputat de Junts pel Sí

Companys, Ferrer i Guàrdia, Lluís Llach, Caracremada, Escarré o Juandó exemples de Catalunya i la seva llibertat. Gent immarcescible i representant de lo bo i millor de Catalunya, gent compromesa amb la llibertat i el patiment de la nació mil·lenària, personatges de tarannà lluitador i nacionalista, patriotes d’una nació oprimida per un estat malfactor i opressor. Sis exemples de la Catalunya del segle XX que ens emmiralla pel futur de la Catalunya en llibertat del segle XXI, tòtems e icones de la Catalunya independent que somien els Jonqueres, les Gabriels o els Puigdemonts.

Exemples d´unes biografies falsificades i adulterades per ser consumides com la quintaessencia de la catalanitat. Així funciona la propaganda del pensament únic.

Sis personatges de diferent procedència (la política, la educació, la cultura, la milícia, l’església i la judicatura), sis farsants de la seva història, sis personatges que representen just el contrari del que ens volen fer creure. Sis exemples de les mentires separatistes.

Lluís Llach, el joglar independentista

Acusar a Lluís Llach de feixista pot semblà una ofensa increïble, una fal•làcia indemostrable o una acusació inversemblant per molts dels catalans que hem idealitzat al personatge de Verges. Fins i tot una broma de mal gust vers un artista que ha estat un excel•lent poeta, un brillant músic i un notable cantant, autor i compositor de les més belles cançons d’amor i lluita que marcaren bona part de la història política i musical de Catalunya i de l’Espanya fosca del franquisme i de la transició; lletres i himnes que segueixen influint, hores d’ara, en l’imaginari col•lectiu de la Catalunya políticament correcte i socialment independentista. Caminar per poder ser i volem ser per caminar

Lluís Llach va néixer a Girona el 7 de Maig de 1948. La seva biografia podria assemblar-se a la de milers de catalans de la postguerra. El fill d’una família humil i treballadora, estudiant compromès amb la lluita antifranquista i que va esdevenir el trobador de la “Nova Cançó”, la revifalla espiritual i cultural d una Catalunya vençuda i humiliada per quaranta anys de foscor i de fanatisme anticatalà. La veu del cantautor que aconseguí despertà del seu somni a la nació catalana que restava sojornada per la maldat d’un règim maligne i estrany a l’esperit català, el paladí de la llibertat que demana que neixin flors a cada instant. La seva història personal podria haver estat una biografia idealitzada en els records de la Barcelona anarquista, fill dels perdedors d’una guerra salvatge e incivil; descendent d’una família compromesa amb la llibertat, d’esquerres i nacionalista; un noi criat en el si d’un ambient progressista i català. Un home amb un marcat esperit revolucionari i compromès amb el que va està la Catalunya Republicana de Macià i d’en Companys. El net de l’avi Siset, un vell abatut, lluitador de la batalla de l’Ebre, derrotat per les tropes franquistes, però amb esma suficient per no abaratir el somni del malson opressor, que fa tants anys que ens esclavitza.

Segons la autobiografia extreta de la seva pàgina web, la descripció de la seva progènie es senzilla i entenedora: “El pare és metge, fill de terratinents i la mare és una mestra nascuda a Porrera (Priorat) que havia rebut una educació burgesa en la Barcelona del anys 30: una ciutat republicana i nacionalista, en la que les idees anarquistes i d’esquerres dominaven l’ambient cultural”. Clar i català, exemple de la puresa dels gens, la nitidesa del compromís de lluita, la idealització de l’oasi i de la Catalunya sensata e Inmaculada. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta.

El pare fou un bon metge rural, la mare una senzilla mestre. Una família de la “bona burgesia” forjadora de la Catalunya menestral, amatents d’un ambient de llibertat, de cultura i d’esforç. Llach rememora l’existència d’un piano en el domicili familiar que va marcà profundament al jove cantant, qui amb 6 anys començà a composar les seves primers estructures musicals al mateix temps que va aprendre l’abecedari, envoltat d’un ambient sà i amb amics compromesos amb el seu país petit. Estudiant a Figueres desprès a Barcelona per cursar estudis d’enginyeria, va entrà en contacte amb el grup “Els Setze Jutges. Editaria el seu primer disc amb la empresa “Concèntric”. El 1968 composa “L’estaca” que fou himne de totes les reivindicacions antifranquistes i a partir de 1970 esdevé un mite per tota la intel•lectualitat i la progresia del “Estado español”. A finals de 1970 decideix exiliar-se i debuta a l’Olympia de París amb un gran èxit. El 1975 publicà “Viatge a Ítaca”, i retornà a Espanya arran de la mort de Franco, i tributa cançons als últims morts dels franquisme. La seva arribada a Barcelona fou multitudinària, aclamat per la multitud, donà tres recitals al Palau d’Esports de Barcelona davant la plana major de les noves forces polítiques i socials de Catalunya, i esdevé el poeta de la llibertat. El 1977 treu el disc “Campanades a morts”. Compromès amb totes les lluites de l’esquerra marxista, el 1980 participà en un Festival Contra-Eurovisió a Brussel•les, i posteriorment treu al mercat “Verges 50”. I la seva figura s’anà engrandint. Amb el somriure, la revolta.

Aquesta ha estat la seva vida e imatge, o almenys això és el que hem cregut la majoria dels mortals que hem mitificat al millor cantautor que ha donat Catalunya. Un home d’especial sensibilitat musical i vital; voluntari i solidari amb totes les causes perdudes; bon amic dels seus amics; compromès amb les lluites revolucionàries i d’esquerres del mon, ja sigui a Palestina, Cuba o Euskadi. I per damunt de tot, el record de l’avi Siset com l’exemple del lluitador antifranquista, i hores d’ara metàfora antihispànica que deslliga l’estaca on estem tots els catalans lligats. Mai no ens podrem deslliurar.

Però qui és en realitat en Lluís Llach?. Un home d’esquerres, llegenda viva de la correcció política, compromès amb la alliberació de ments i pobles o un farsant del seu passat?. Un empresari vitivinícola d’èxit del Priorat o l’hereu d’una tieta feixista i solterona fundadora de la primigènia Falange Espanyola?. El fill d’un lluitador per la República o el fill d’un voluntari franquista?. El descendent d’una nissaga liberal, progressista i d’esquerres o el descendent de la nissaga Carlista i espanyolista més coneguda de Girona?. I la pregunta més punyent que ens sura davant les dades familiars; Lluis Llach era el net de l’avi Siset o el net d’un comissari de la “Policia Secreta Española”, conegut com el “abuelo Grande”?. Que tinguis sort

Anem a pams; doncs la biografia del nostre cantant és complexa i sorprenent i segueix el mateix patró de la manipulació històrica que ha sofert en els últims anys la nostra nació cultural; és a dir, la percepció d’una Catalunya aliena al cos espanyol i sincerament antihispànica. El paral•lelisme entre la història real i la imaginada de la vida familiar de Llach i la falsedat i la invenció de mites de Catalunya semblen calcs desenvolupats pels falsadors i detentors de la veritat única e indiscutible, que aliena voluntats i tergiversa l’autèntic esperit català, el de la seva tradició catalana e hispànica. La gran mentida separatista, la permanent falsificació dels seus orígens, la de la patranya de la República i la llibertat, la  invenció de mites i llegendes, la distorsió de la veritat, la negació del nostre passat comú amb els pobles hispans; en definitiva, l’engany d’unes meuques que es creuen les seves pròpies fal•làcies i pretenen imposar els enganys com a dogmes de fe immarcescibles. Malalt d’amor pel meu país.

Comencem pels Llach. La família procedeix de Sant Martí el Vell (Gironès). Els  avantpassats més coneguts foren els “Llach Guilla”, pagesos benestants -des del segle XVII–  i políticament conservadors. El rebesavi del biografiat fou l’hisendat Joaquim Llach i Coll, cap carlí de la província de Girona, trabucaire i des de l’any 1874 ja era membre del Primer Esquadró Carlí de Girona. Joaquim Llach i Coll, àlies «Llach Guilla», besavi d’en Lluís era el dirigent e la Junta Tradicionalista de la província de Girona. En el 1912 el fill i hereu de Joaquim, en Manuel Llach i Sastre (l’avi patern d’en Lluis), era vocal de la Joventut Tradicionalista i també fou sometent de Sant Martí Vell. El maig de 1921 Joaquim Llach i Coll fou nomenat president de la Junta Provincial Tradicionalista de Girona. El 1926 se celebrà a Girona, a l’església de Sant Feliu, un acte d’homenatge al vell “Llach Guila”, el cabdill carlí e hispanista de Girona: “on es va fer l’acte de jurament a la bandera espanyola que duia per lema la màxima carlina Dios, Patria y Rey, reforçada amb la inequívoca expressió y que hemos de defender de las turbas liberalescas y anárquicas”. No em vull negar cap demà per una almoina.

El pare d’en Lluís fou en Josep Maria Llach i Llach (Sant Martí el Vell 1910- Girona 2002). Metge i polític. Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona, militant del “Requetè Català”, membre de les joventuts Carlines, fou perseguit per destacats membres d’esquerra a l’iniciï de la guerra civil espanyola. Fugitiu a l’Espanya nacional, s’incorporà com a voluntari en els terços carlistes en la lluita conra la República. Acabada la confrontació civil, va exercí de metge rural a Verges, i fou anomenat batlle de la vila per les autoritats franquistes donada la seva lleial actitud personal e ideològica vers el règim, militant de “FET y JONS” i president local del “Movimiento Nacional”. Va exercí d’alcalde de 1950 fins el 1963. Retirat posteriorment a Girona, va viure distanciat del seu fill fins la seva mort. Així defineix al seu pare en Lluis al llibre “Lluís Llach. Siempre más lejos”: “Por ejemplo, mi padre era alcalde, y había luchado junto a los nacionales de una manera bastante “heroica”, porque había pasado la frontera dentro de una bota de vino, con peligros, arriesgando la vida e incluso habían matado a un primo suyo, de su mismo bando, durante la guerra. Por lo tanto, él era un franquista convencido”. Déu n’hi do, doncs “No era això, companys, no era això”

Seguim pels Grande. Cognom d’arrels extremenyes, terra de conqueridors i d’emigrants. L’avi matern, “El abuelo Grande” era un inspector de la policia espanyola a Barcelona, membre de la famosa “Policia Secreta” perseguidor d’anarquistes i eliminat a començaments de la guerra civil. L’àvia na Maria Vall i Figuerola, filla de Porrera, mestre directora d’una escola religiosa, fanàtica franquista i segons la descriu el seu net: “Yo creo que mi abuela tenia una especie de maldad siniestra…mi abuela era un personaje terrible”. Lluís Llach va viure a casa dels avis materns els primers anys d’estudiant a Barcelona, però el des encontre personal amb l’àvia va produir que Lluís és revoltés contra la seva família i comencés a conviure amb altres estudiants. Començava el contacte amb els Benet, Serrahima, Espinàs (“La merda dels nous intel•lectuals amb cervells de micròfon que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda”). La seva entrada al grup “Setze Jutges”. La mare, na Maria Grande i Vall, mestre a La Pera, exercí una influència molt gran en la personalitat de Lluís. Dona de caràcter i descrita d’aquesta forma al llibre “Lluis Llach, siempre más lejos”: “Su madre no quería que se dedicara a cantar porque pensaba que no sería nunca nada, ella quería que estudiase. Además, era muy del régimen de Franco, como el padre, y cuando Lluís empezó a hacer canciones políticas y a tener problemas con el franquismo la familia se preocupó muchísimo. Y es que el niño les salió… ¡madre mía!…” i. Be podriem dir: “Mireu-lo com va presumit i fatxenda, és l’adéu als complexos pels pecats dels “papás”.

Les estades estivals al poble de la mare, a Porrera, marcaren part de la seva vida, i en especial la germana de l’àvia, na Pilar Vall i Figuerola. Propietària de la finca “Can Vall de Porrera”, fou la “tieta” que marcà profundament al jove Llach. Dona de ferm caràcter, fundadora de “Falange Española” a la província de Tarragona, detinguda el 1936 per militants d’esquerra, detinguda i torturada al vaixell “Uruguay”, així la recorda en Lluís: “La meva tia Pilar, fundadora de falange a Tarragona, una senyora familiarment acollidora, però molt difícil de d’aguantar, perquè el seu fanatisme tant religiós, com polític i personal, però ple de bones intencions”. La mare de Lluís va rebre en herència la finca familiar, tal i com reflecteix el llibre “Lluis Llach, el noi de Can Vall”: “Amb la mort de la tieta Pilar, per una sèrie de rancúnies familiars, hereta la meva mare, que en principi no li hagués tocat”. La finca posteriorment passà a mans de Lluís, i desenvoluparia el negoci vitivinícola. La meva terra sols té caliu.

Durant la seva joventut en Lluís Llach fou un significat “feixista”. Vicepresident de la organització “Los Cruzados de Cristo Rey” a Figueres i militant falangista com el pare. Ell mateix és definia al llibre “Lluis Llach: Companys no és això” com: “Si jo vaig ser el que podríem dir un nen feixista… paraules com Imperio, bandera, patria, nación, deber, orden m’exaltaven apassionadament”. Feixista, radical catòlic i espanyolista convençut. Pels descreguts “Haurem de pregar davant la Verge del Carme  i amb dos ciris que tinguin flama”.

Fins aquí la història dels pares, dels avis i els besavis. Ben cert és que la herència familiar no ha de ser barrera que impedeixi una evolució ideològica per ningú, i entenem que en el mon de les idees; els sentiments, la evolució personal, les amistats i les vivències de cada ser marquen el fruit de cada instant i permeten copsar la realitat de forma diferent a la viscuda per l’entorn familiar. Ortega y Gasset ja va afirmar. “Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo”. Difícil i complexa frase de l’autor de “Meditaciones de Quijote”, que aplicada a Lluís Llach ens deixen certament desconcertats. Les seves circumstàncies personals arran de la vivència amb l’àvia materna va provocar a l’adolescent Lluís un canvi radical ideològic i vital, renegant de les seves arrels, de les seves tradicions familiars i personals; rodejat de “nous amics”. Enfrontat amb els pares, es refugià amb l’amistat de Ponç Feliu, i es deixà influir per l’avi del nou amic, en Narcís Llansa –el “Narciset” o “l’avi Siset”, un barber republicà de Besalú, ex-regidor d´ERC i un gran fabulador i xarlatà. Una esperança desfeta, una recança infinita.

Si m’heu de fet callar que sigui ara, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.

Col.lectiu La Bassa d’Oli del Moianès

ANTERIORS PERSONATGES IMPOSTATS

Lluís Companys i Jover

Francesc Ferrer i Guàrdia

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

1 Comment

  1. yupi
    julio 22, 12:32 #1 yupi

    Fa un parell de setmanes passejant per Igualada vaig veure a Lluis Llach que estava fent una xerrada davant d’unes 200 persones que l’escoltaven.
    Em va fer pena veure un gran músic com era ell dalt de l’escenari, parlant com un “abuelete indepe” en comptes d’estar cantant. En fi, ell sabrà.

    Reply to this comment

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.