Vandalismes i agressions

julio 06 15:53 2016 Print This Article
Mariano Gomá

Mariano Gomà

Ens trobem en un moment social de gran tensió en el que sembla que val a tot però el que és pitjor és que els grups radicals antisistema, anarcocomunistes i activistes violents de carrer, quan alguna cosa no els hi agrada o no els hi permet exercir les seves agressives expressions; es dediquen a insultar, agredir, violentar i quan no destrossar tot allò que troben al crit de “fora fatxes, nazis, ultres”, etcètera, quan precisament els intolerants són ells. I sembla que toca callar sota l’amenaça de més violència i més enfrontaments.

Però el problema és que enmig de reivindicacions que formen part de la llibertat d’expressió i del món democràtic, s’amaguen activistes professionals de la violència verbal o de carrer que es permeabilitzen entre els grups joves, ja siguin estudiants, adolescents deslocalitzats, idealistes contestataris o crítics amb el sistema social. I aquests mercenaris que molts cops no han estat convidats o convocats, protagonitzen les intensitats dels actes violents que acaben pagant la resta de manifestants, els cossos de seguretat i protecció; i com no, els espais públics o privats que paguem aquells que sempre paguem.

El trist espectacle de la Universitat de Lleida ocupant el litúrgic despatx del Rector com si fos una acampada campestre, amb fotografies incloses on apareixen personatges, pseudo terroristes professionals d’il·lustres noms que tota la ciutat coneix; o la violència orquestrada a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’agressió física simplement a dues noies defensores de la selecció espanyola de futbol, l’atac directe contra seus de partits polítics democràtics d’ideologies diferents de la seva o finalment boicots oberts a actes públics autoritzats on algunes persones són obligades a fugir amb escorta policial.

Tots aquests fets veritablement fan tremolar per què el dia que aquests grups minoritaris ultrapassin la línia vermella de la violència i hi hagui sang, començaran les bufetades en serio i allò serà difícil d’aturar.

I com efectivament val a tot, entren també les indumentàries i actituds de càrrecs públics electes als quals veu tothom per televisió; es produeix un fenomen d’adoctrinament de la gent del carrer i així ens va a tots. No sé què es pot esperar de gent que des de tribunes públiques que paguem tots, encara que hagin estat votats, es presenten amb samarretes insultants, violentes o d’un profund i autèntic mal gust; ensenyin tatuatges corporals amb la paraula “odi” o presentin en el seu perfil a les xarxes fotografies seves fent el signe de les banyes al més pur estil barroer italià.

Jo simplement desitjo que en poc temps es facin grans, el sentit comú els hi vingui amb l’edat, que aprenguin que la vida no és la lluita pel no-res, sinó que ho és per la supervivència, el benestar i treball, la protecció familiar, la defensa contra la malaltia i l’ajut als físicament i socialment més desfavorits. I és que la vellesa, el càncer, els múltiples virus, l’esclerosis i el Parkinson, tampoc els hi perdonarà a ells, i tots aquests riscos de l’ésser humà estan contraindicats amb els antifaços, les pedres, els còctels Molotov casolans i les destrosses de caixers, botigues i aparadors.

En qualsevol cas jo preferiria que el canvi el produïssin ells mateixos i no les ferides i cicatrius dels anys i el temps.

Mariano Gomà

Arquitecte i escriptor

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.