Solidaritat Catalana

julio 05 11:06 2016 Print This Article
César Alcalá

César Alcalá

A finals de l’any 1905 el govern de Madrid es va manifestar, obertament, anticatalanista. La premsa de Madrid va llançar constants campanyes, de caràcter sensacionalista, per crear un sentiment d’oposició cap a tot allò que fos català. Fins i tot es va arribar a especular que la guerra colònia -Cuba i Filipines- s’havia perdut per culpa de la burgesia catalana.

Els fets del 25 de novembre de 1905 foren crucials per a la determinació de consolidar un únic partit polític. La nit del 25 de novembre un grup de militars de la guarnició de Barcelona van assaltar la redacció i la impremta del setmanari satíric Cu-cut i la redacció de La Veu de Catalunya. El que havia provocat la ira dels militars era un dibuix de Junceda publicat al Cu-cut, que va ser considerat ofensiu pel fet de comentar irònicament els passats desastres militars a Cuba i Filipines. El govern de Madrid no va castigar aquests fets, ens el contrari, alguns diaris centralistes van elogiar l’actitud dels militars en la seva actuació repressiva sobre aquests dos diaris. Van ser suspeses les garanties constitucionals i va caure el govern de Montero Ríos.

Com a repressió pels fets que acabem d’esmentar, es va elaborar un projecte de llei sobre jurisdiccions. S’hi especificava que la justícia militar s’encarregaria de defensar totes les ofenses que sobre l’exèrcit, la pàtria i els seus símbols que poguessin dur a terme. La llei va ser atacada per tots els sectors catalans representats a Madrid, des del Carlisme als republicans. La Lliga no es va quedar amb els braços creuats.

En aquest moment es va pensar en formar un grup polític patriòtic, que reafirmés la personalitat catalana davant els atacs centralistes. Es va crear una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent, i el regionalista Francesc Cambó. El primer acte organitzat va ser una Festa de l’Homenatge, en el qual es volia donar un reconeixement a tots aquells diputats espanyols que havien votat contra la llei de jurisdiccions. L’acte es va produir el 20 de maig de 1906, i es pot considerar com el primer acte públic de la Solidaritat Catalana.

Deixem apartat el tema de la Solidaritat Catalana per tractar sobre quatre membres d’aquesta formació política. Francesc Cambó. Sobre Francesc Cambó va escriure Jesús Pabón: “Cambó va ser una figura a cavall entre el tradicionalisme i el liberalisme; va viure la cruïlla d’ambdues corrents exercint de conciliador”. Cambó, sempre va preferir, de fet, el règim monàrquic al republicà, i va veure en la monarquia, molt en la línia maurrasiana, la garantia més sòlida per aconseguir el vincle institucional entre pobles d’origen divers.

Joan Estelrich va ser militant tradicionalista en la seva joventut. Es va convertir en un dels principals col·laboradors de Cambó. Segons ell: “El catalanisme podia ser definit com una reacció històrica contra el antihistoricisme revolucionari”. Tant la il·lustració com el liberalisme i la democràcia eren qualificats per Estelrich de essencialment antihistòrics, “perquè la consciència històrica i la democràcia antihistòrica són dues realitats antitètiques”. Estelrich considerava el fet nacional com una realitat objectiva, viva, impossible de ser superada en el conjunt indiferenciat de la humanitat abstracta: “La nacionalitat és la humanitat concreta o el concret humà”. També va opinar sobre el modernisme en dir que: “El modernisme, plançó del romanticisme, és malaltia, és desviació del Renaixement, desviació que porta a l’afluixament, al decaïment. Renaixement i classicisme coincideixen en les finalitats últimes, el vigor renaixentista no pot mantenir-se més que amb la salut de l’art i l’actitud vital clàssica”.

Jaume Bofill i Mates procedia de família carlista. Va ser dirigent de la Joventut Nacionalista de la Lliga. Sobre el classicisme opinava que: “El classicisme era un concepte integral, sota el comandament podien englobar la política, l’art i la societat”. El nacionalisme era, per això, el moviment polític clàssic per excel·lència, que defensava “l’encaix d’una organització política en l’obra de la naturalesa”. Com a realitat natural, la nació era matèria bruta que l’home havia de modelar a partir de cànons clàssics.

Manuel Brunet i Solà va ser escriptor i editorialista de La Veu de Catalunya. Com els anteriors -Estelrich i Bofill- va estar influenciat per Maurras. Segons Brunet: “Les doctrines de Maurras són un monument a la intel·ligència. Cap altre país ha produït res semblant en el que va de segle. Encara no s’ha inventat cap altre sistema crític tan veraç les ideologies i els fets polítics”.

Dins Solidaritat Catalana trobàvem una amalgama de partits polítics molt interessant: els carlins; la Lliga, els antics membre d’Unió Catalanista, els nacionalistes d’esquerres, els republicans federals, i membres de la Unió Republicana. Com és evident, ja que el ventall d’idees era massa ampli, van aparèixer certs conflictes. El primer d’ells va sorgir l’any 1907, davant la possibilitat de presentar-se a les eleccions. Els membres de Solidaritat Catalana es van reunir al teatre Tívoli de Barcelona. Allà van signar el programa del Tívoli. El punt central, en el qual tots estaven d’acord, era la supressió de la llei de jurisdiccions. La resta del programa era un conjunt de imprecises reivindicacions expressades amb una retòrica plena de tòpics regionalistes. Era l’única manera de superposar les diferents tendències polítiques de cada grup que formava la Solidaritat Catalana.

Les eleccions del 21 abril 1907 van suposar un gran triomf per a la Solidaritat Catalana. Només a Barcelona va votar un 60% dels censats. Unes xifres que mai, fins a aquest moment, s’havien produït. Solidaritat Catalana va obtenir un total de 51.977 vots. Lerroux va obtenir 21.897 vots. Pel que fa a la resta de Catalunya, els resultats van ser excepcionals. Dels 44 escons, Solidaritat Catalana va guanyar 41, amb un total de 211.791 vots. Això va convertir a aquesta formació en la més forta i més representativa de la ciutadania catalana.

Ara bé, van sorgir alguns problemes. Les contradiccions entre els seus membres van fer que, Solidaritat Catalana desaparegués dos anys després. Per què? Dos fets són claus. El primer era la reivindicació d’organismes polítics d’autogovern. El segon la defensa dels drets constitucionals o, dit d’una altra manera, les llibertats polítiques.

L’any 1908 les lluites internes van ser molt dures. Una de les més intenses va ser quan els regidors d’esquerres van presentar un projecte de pressupost de cultura a l’ajuntament de Barcelona. La resta dels grups municipals es van negar, és a dir, Solidaritat Catalana es va negar al pressupost d’una fracció dels seus membres. En què consistia el projecte? Es pot resumir en tres conceptes: la cooficialitat de la llengua catalana; el sistema de coeducació; i la neutralitat religiosa. La campanya duta a terme per la Lliga i altres membres de la Solidaritat, van suposar que el projecte de renovació educativa quedés apartat. Fins i tot el cardenal Casañas, reconegut carlista, va arribar a excomunicar tota la redacció i els possibles lectors d’El Poble Català, diari del Centre Nacionalista Republicà per defensar el pressupost de cultura.

En les eleccions parcials de 1908, Solidaritat Catalana, va obtenir un clar retrocés. En les eleccions de 1909 el grup que havia triomfat en 1907 es va presentar dividit en dos blocs. Aquesta divisió interna va provocar que Alejandro Lerroux guanyés les eleccions a Barcelona. Aquesta desintegració interna va acabar amb el projecte de Solidaritat Catalana.

César Alcalá

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.