Prat de la Riba i la Lliga Regionalista

Junio 21 09:48 2016 Print This Article
César Alcalá

César Alcalá

Continuem amb la nostre història. L’any 1887 el Centre Català es va dividir en dos grups, com a conseqüència que el tema central del catalanisme va passar a ser el proteccionisme de la indústria, és a dir, van primar els interessos burgesos als purament catalans. El grup més important d’aquesta escissió va crear la Unió Catalanista. Van posseir un òrgan oficial setmanal: La Veu de Catalunya; i van estar recolzats per la burgesia i els industrials catalans. Hem de destacar els següents ideòlegs de la Unió Catalanista: Narcís Verdaguer i Callís; Enric Prat de la Riba; Eugeni d’Ors; Lluís Duran i Ventosa; i l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Parlem dels principals ideòlegs de la Unió Catalanista.

Narcís Verdaguer i Callís (1868-1918), destacat impulsor del catalanisme polític. Natural de Vic, era el major de divuit germans, i procedia d’una família carlina. Va participar en la campanya en defensa del Dret català i, instal·lat ja a Barcelona, va formar part del grup de La Renaixença, contribuint a polititzar-la. Se li pot considerar el fundador de La Veu de Catalunya, setmanari que va dirigir fins que es va transformar en diari. Adherit al Centre Escolar Catalanista -filial del Centre Català-, en produir l’escissió d’aquest, Verdaguer es va portar amb si a la gran majoria dels seus companys a la Lliga de Catalunya, del qual va ser secretari. Va contribuir a la gestació de la Unió Catalanista i va ser una personalitat de primer ordre de la Lliga Regionalista des de la constitució d’aquesta com partit polític. Regidor i diputat provincial de Barcelona; en 1914 va ser elegit diputat a Corts per Vic; president de l’Econòmica d’Amics del País i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Francesc Cambó va ser passant seu.

Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917) es convertiria en el sintetitzador de tots els corrents ideològics que van unir als homes d’Unió Catalanista i que, després, s’establirien com a principis bàsics de la Lliga Regionalista. Les idees tradicionalistes de Prat de la Riba no s’apartaven de les redactades per Charles Maurras. Rovira i Virgili va escriure: “En alguns moments recorda als polemistes francesos de la dreta religiosa i política, i ens sembla estar llegint a Veuillot o a Maurras”. Prat de la Riba va ser un gran admirador d’August Comte. L’aliança que va formar amb Torras i Bages va ser formidable, sobretot en la redacció de les Bases de Manresa.

L’any 1906 va publicar la seva gran obra La nacionalitat catalana. D’ell extraiem el següent fragment: “Conseqüència de tota la doctrina aquí exposada és la reivindicació d’un Estat Català, en unió federativa amb els Estats de les altres nacionalitats d’Espanya. Del fet de la nacionalitat catalana neix el dret a la constitució d’un Estat propi, d’un Estat Català. Del fet de l’actual unitat política d’Espanya, del fet de la convivència secular dels diferents pobles, neix un element d’unitat, de comunitat, que els pobles units han de mantenir i consolidar. D’aquí l’Estat compost. Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la personalitat nacional de Catalunya, i el de la unitat d’Espanya, enfortides per dues lleis correlatives: la de la llibertat, que implica l’autonomia i l’espontaneïtat social, la de la universalitat que porta a la constitució de potències mundials, es resolen en una fórmula d’harmonia que és la Federació Espanyola. Així el nacionalisme català, que mai ha estat separatista, que sempre ha sentit intensament la unió “germanívola” de les nacionalitats ibèriques dins de l’organització federativa, és aspiració enarborada d’un poble que, amb consciència del seu dret i de la seva força, marxa , amb pas segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat”.

Des de mitjans de 1899 a 1901, la repressió de Silvela va ser molt dura contra tot allò que tingués un caràcter catalanista. La Veu de Catalunya seria suspesa i el seu director, Prat de la Riba empresonat. Aquesta reacció va ser un avís de Madrid als líders catalanistes sobre el posicionament polític que estaven reivindicant. Aquest atac de Silvela va motivar una escissió dins d’Unió Catalanista. El grup més proper a La Veu de Catalunya, van crear el Centre Nacional Català. Van formar part d’aquest grup polítics com: Jaume Carner, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Narcís Verdaguer, Ildefons Sunyol, Joaquín Lluhí i Rissech, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres. La seva gran croada van ser les campanyes anticentralistes.

Sobre la qüestió catalanista, el 5 de juliol de 1905, La Vanguardia va publicar una entrevista amb el bisbe de Barcelona, doctor Morgades. Una interessant entrevista de la que extraiem aquest fragment. Molts el tindrien que llegir i aprendre del que deia el bisbe nat a Moià. Morgades es molt clar respecte al separatisme. I ens diu: “La qüestió catalanista crec que en absolut no ofereix cap perill, perquè Catalunya no és separatista. El separatisme a Catalunya és una utopia, però encara hi ha menys annexionistes a un país estranger. Ni el separatisme ni el annexionisme poden tenir a Catalunya partidaris, doncs, a part d’altres consideracions, a Catalunya no li convindria perdre per la seva producció al mercat d’Espanya, que és el millor per a ella. El moviment catalanista, i principalment a Barcelona, és reduït i no té importància. L’únic perill que podria existir a Catalunya seria la paralització del treball per disminució de l’activitat que allà es nota, la qual cosa donaria lloc a que grans multituds poguessin emprendre perilloses direccions. Cataluña, que ha vist desenvolupar-se i prosperar la seva riquesa, sent necessitat de que desapareguin determinats obstacles que poden entorpir el seu progrés”.

La Lliga Regionalista va sorgir el 25 d’abril de 1901, com a conseqüència de la fusió de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català. El motiu d’aquesta fusió van ser les eleccions que es van convocar aquest any. La candidatura de la Lliga Regionalista estava integrada per: Alberto Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner, Sebastià Torres. Per Olot, i en solitari, es va presentar el Marquès de Camps. La candidatura va guanyar les eleccions. En total es van votar set escons. Quatre els va guanyar la Lliga Regionalista; dos van ser guanyats pels republicans Lerroux i Pi i Maragall; i l’últim pel liberal Maristany.

La Lliga Regionalista va ser un grup polític conservador, que representava els sectors més importants de la burgesia i la indústria catalana. Així mateix es van veure representats per ella altres sectors com la classe mitjana i l’Església. Tot i que el programa electoral era ambigu, per poder reunir personalitats de pensament diferent, tres aspectes que els unia en la lluita: la política centralista de Madrid; el caciquisme; i una reforma regionalista que donés entitat a Catalunya pel que fa a l’uniformisme espanyol.

Les coses van funcionar amb una certa regularitat fins a l’any 1903. Poc abans havia aparegut un nou personatge en el panorama polític català: Alejandro Lerroux. Aquest republicà d’origen andalús, va prendre part en les eleccions de 1901, guanyant un escó. Es va convertir en el líder de la classe obrera. Es va anteposar a totes les reformes que la Lliga volia per a Catalunya. Lerroux va sembrar el terror a Barcelona, mitjançant el terror social.

La gran crisi de la Lliga es va produir l’any 1904. Un grup de dirigents d’aquest partit no van obeir l’ordre de boicotejar la visita d’Alfons XIII a Barcelona i van parlamentar amb ell. El resultat va ser que els membres nacionalistes i liberals que s’havien integrat a la Lliga, abandonessin aquesta formació. Això va provocar una nova reestructuració en el si de la Lliga. És en aquest moment quan Prat de la Riba escriurà la base teòrica i política de les aspiracions de la burgesia catalana. Això va quedar reflectit a La Nacionalitat Catalana, que va ser publicat en 1906. En el moment que van tenir una base teòrica i política, a més d’un ampli suport de la societat, podien anar a Madrid, i forçar concessions per a Catalunya. Com va escriure Prat de la Riba, la política de Catalunya cap a fora els permetria lluitar per l’hegemonia catalana dins l’Estat espanyol.

César Alcalá

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.