Vigatisme, viga … què?

junio 14 09:09 2016 Print This Article
La dirigent popular es va pendre amb bon humor l'escridassada. Foto: Captura El9TV

La dirigent popular es va pendre amb bon humor l’escridassada. Foto: Captura El9TV

Què va ser i què va significar el vigatisme polític? És un dels més clars exemples de la tradició política catalana. Des de Vic, el pensament i la ideologia de les persones que van estudiar al Seminari, van irradiar, a tot Catalunya, els conceptes que, posteriorment, tindrien una aplicació pràctica. Tot i la sintonia inicial amb els plantejaments del Carlisme, en defensa de la tradició, del paper central de la religió i l’Església, d’una societat agrària sense conflictes, del pairalisme, de la crítica del món industrial capitalista, el vigatisme va forjar i va elaborar un marc de pensament propi i un projecte d’acció, en el polític i en el cultural, que el va portar a conviure amb el liberalisme i el parlamentarisme. El motor de tota aquesta projecció política i religiosa es centre en el Seminari de Vic.

El vigatisme polític va estar clarament influenciat pel pensament de Jaume Balmes. Tres van ser els seus principals impulsors. El canonge Jaume Collell va ser l’instrument que va delimitar el posicionament de vigatisme polític i el va exportar a tot Catalunya a través de la revista La Veu de Montserrat. Mossèn Jacint Verdaguer va ser el braç literari. Narcís Verdaguer va ser el seu braç polític. A tots aquests cal afegir una sèrie de noms que van permetre la seva evolució.

A tall d’exemple, direm que Jaume Collell va ser preceptor dels fills que va tenir el matrimoni Eusebi Güell i Isabel Bru. A més d’ell figuraven com a preceptors: Jacint Verdaguer, Antoni Gaudí, Ramon Picó i Campamar, Narcís Verdaguer i José García Robles. Els dos principals col·laboradors de Collell van ser Josep Serra i Campdelacreu i Josep Masferrer Arquimbau. Als nomenats hem de nomenar altres intel·lectuals vinculats amb el Seminaris de Vic com: Martí Genís i Aguilar; Lluís Arumí i Blancafort; Manuel Brunet i Solà; Jacint Macià i Pujol; Josep Morgades i Gili; Josep Torras i Bages.

Doncs bé, tota aquesta cultura, filosofia i bones maneres es van perdre dissabte passat al mercat de Vic. Un pot estar d’acord o no amb el posicionament polític d’una persona. Un pot expressar les seves discrepàncies, sempre que, aquestes, no faltin a la persona o persones implicades. Vivim en un país amb llibertat d’expressió. Ara bé, no tot s’hi val. No sempre aquesta llibertat d’expressió es mesura pel mateix braser. Dit d’una altra manera. El cordó sanitari i tots contra el PP sí que val. Al contrari mai passa.

Això em recorda a l’inici de la guerra civil. Com que la Lliga s’havia oposat a votar a Companys, uns patriotes com els de la Lliga, començant per Francesc Cambó, van passar a ser uns antipatriotes. I per això va ser lícit perseguir-los i assassinar, fins i tot, a 8 representants d’aquest partit al Parlament de Catalunya. Per a ERC això és lícit perquè no van donar suport a un president -que de màrtir poc- que és exemple de Catalunya. Ha de ser exemple de puters i de persones de mal viure -perquè en la seva vida íntima actuava d’aquesta manera, al freqüentar llocs de mala reputació- i no de la majoria de catalans. Això que pot semblar una exageració és cert i persones que avui en dia ja no poden parlar -perquè han mort- em van comentar que Companys -com Alfons XIII- era un fervent consumidor de pel·lícules pornogràfiques i que aquestes pràctiques les repetia amb dones de vida llicenciosa.

Perdre les formes no és propi de persones civilitzades. Explicar la realitat històrica és plausible i s’ha de fer. Dic això perquè algú em acusés de parlar malament de Companys. Defenso per impropi el que se li va fer a Alicia Sánchez Camacho i, d’altra banda parlo malament de Companys.

Vegem, la realitat és la que és. Companys no era un sant i menys un màrtir. Si que va fer molts màrtirs catòlics que, per sort, molts d’ells han estat beatificats. Però ell, com a persona, no. Una altra cosa és que un grup de verdulaires escridassessin a una política tan catalana com tots els patriotes d’ERC, CDC i CUP. Aquí estem parlant de patriotisme ben entès i del mal entès. El segon és el que va passar l’altre dia a Vic. El bé entès és que tots tenim cabuda a Catalunya. Mal els pesi a molts tots som catalans i no necessitem carnets de patriotes o de més o menys patriotes. És a dir, sense colors ni històries.

El de dissabte és una vergonya que humilia el pensament del vigatisme polític que va créixer, al voltant del Seminari de Vic, a mitjans del segle XIX.

 

Joan Fornells Barnils

Periodista

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.