Primers passos del catalanisme polític

Junio 08 15:44 2016 Print This Article
César Alcalá

César Alcalá

Si en el passat article varem enraonar de Mauras i el començament d’allò que hom coneix com a catalanisme polític, en aquet seguirem il·lustrant a aquells que no veuren més enllà del seu nas o que desconeixen la història, com va evolucionar, els defectes i les virtuts, i el perquè estem on som. Tenim dies i tema per desenvolupar. Comencem.

El catalanisme polític va sorgir, al principi, com a crítica a l’Estat liberal espanyol. Aquesta crítica es va concentrar en una sèrie d’actuacions destinades a donar personalitat a Catalunya. Com? A través de la llengua, lleis, història i cultura. Si en un principi, després de la Restauració, el catalanisme va ser un corrent literari, a partir del 1880 es va convertir en un moviment polític. Ara bé, la sintetització de tots aquests conceptes no va ser fàcil i van sorgir diversos pensaments, en concret quatre.

El primer va ser la Renaixença. Va tenir molt poc pes específic. Això sí, es deu a aquest la cristal·lització del sentiment catalanista i tot un seguit d’emblemes i frases que van ser utilitzades, amb posterioritat, pels conservadors catalans.

El segon pensament va ser el Carlisme. Tot i tenir una enorme popularitat, sobretot en les parts més centrals de Catalunya, la seva política no es va materialitzar en la resta. Tot i això, el programa tradicionalista va ser adaptat i, encara que no conegut com a Carlisme, va entrar a formar part del catalanisme polític.

El tercer pensament és el catalanisme republicà o federal. Aquest corrent va adoptar la postura que Catalunya havia de ser una república amb govern propi, o el que és el mateix, un estat dins un altre estat. D’aquesta manera desapareixeria la centralització de Madrid. La seva figura més destacada va ser Valentí Almirall i Llozer. El qual va publicar, l’any 1886, Lo Catalanisme, que va esdevenir el referent dels catalanistes republicans.

El quart pensament va ser el conservadorisme regional. No direm que fos una síntesi de les tres anteriors però, en els seus postulats, van aglutinar moltes de les idees expressades per ells. Així doncs, el conservadorisme regional es va alimentar del proteccionisme econòmic, del foralisme carlista i del federalisme de Pi i Maragall. El conservadorisme regional va ser el catalanisme dels patrons. Aquests, més interessats en el proteccionisme estatal per als productes catalans, no estaven massa disposats a irritar la política duta a terme per Madrid. Van parlar molt de les antigues virtuts, dels drets i privilegis que tenia Catalunya però, això sí, en ser un moviment de l’alta indústria urbana no van voler fer res que pogués perjudicar els seus interessos econòmics.

El conservadorisme regional va tenir dos grans ideòlegs: Joan Mañé i Flaquer i Josep Torras i Bages. Aquest moviment va evolucionar cap a grups polítics. El primer va ser el Centre Català, any 1882, en el qual es van aliar amb els federalistes. El segon va ser la Unió Catalanista, any 1892. El més important d’ells va ser la Lliga Regionalista, fundat el 1901 i que va agrupar els dos grups esmentats anteriorment. Centrem-nos en els dos ideòlegs del conservadorisme regional català.

Joan Mañé i Flaquer era un enemic acèrrim del carlisme i el federalisme. Per Mañé existia una diferència intrínseca entre Catalunya i Espanya. Aquesta diferència estava basada en tres aspectes: la llengua, les lleis i el comerç. També estava convençut que tots els polítics madrilenys eren corruptes i, en canvi, els polítics catalans eren honestos. Mañé va tenir com a tribuna el Diari de Barcelona, el qual va dirigir durant més de trenta-cinc anys. Amb les seves editorials es va convertir en el periodista més influent de la seva època. El poeta Joan Maragall va dir que era “l’oracle de la burgesia barcelonina”. Mañé va defensar un regionalisme descentralitzador, legítim, prudent i assenyat.

Josep Torras i Bages era bisbe de Vic. A través dels seus escrits va intentar explicar les arrels cristianes de catalanisme. Diguem que les opinions de Torres i Bages eren tan sagrades per Antoni Gaudí i Joan Maragall, com per les principals famílies de l’alta burgesia barcelonina com els Girona, els Güell, els Cambó o els Arnús. Pel que fa a Gaudí hem de dir que Torres i Bages va ser l’únic mentor intel·lectual al que va acceptar completament. La seva amistat va durar gairebé trenta anys. Per a Torras i Bages, l’única base sobre la qual es podia aixecar la independència catalana eren els valors de la Catalunya tradicional i rural, els quals era possible aplicar-los també a la societat industrial de Barcelona. L’estat teocràtic català, que va promoure Jaume Balmes, va inspirar a Torras i Bages per consolidar els seus postulats catalanistes.

L’obra central de Torras i Bages va ser La tradició catalana, publicat el 1892. En ella va postular que “totes les construccions socials i polítiques reclamen la tradició com a base”. Així mateix va dir que: “L’Església és l’única garantia de la nostra herència cultural; rebutjar els seus ensenyaments i el fons comú és una profanació. El signe de la tradició en el treball és el famós atribut dels catalans, el seny. El signe de la seva debilitat o desaparició, que veiem al nostre voltant, és la mania per la novetat; tota exuberància exterior és perillosa. En la literatura, l’art, i també en la política, els períodes d’exuberància acaben en general en temps d’excessos, falta d’equilibri, corrupció i mort”. Ara bé, la font de tota aquesta tradició era la família.

Quin era el pensament de Torras i Bages amb relació al liberalisme? El seu raonament era molt clar: “El cesarisme i el liberalisme són en essència el mateix: l’home, i no la Divina Providència, és l’amo de la societat (…) L’estat liberal està construït de dalt a baix, el que equival a dir d’una manera antinatural, i així veiem que les constitucions són redactades per un consell de ministres, o per una junta central; però les nacions regionalistes comencen a la base, és a dir, des dels fonaments. La política regional té unes arrels tan profundes com els roures, el liberalisme, en canvi, pot esfondrar una ratxa de vent”.

Torras i Bages va intervenir en la redacció de les Bases de Manresa. La Unió Catalanista va convocar una assemblea que, el 27 març 1892 va aprovar un document que inspiraria l’actuació posterior del catalanisme. Les Bases són un document pragmàtic de l’actuació política del conservadorisme català. En elles s’establia la relació de Catalunya amb el govern central i l’organització del poder regional, ja expressat per Torras i Bages. Les Bases defensen l’oficialitat del català i plantegen diverses mesures organitzatives per fer efectiva l’autonomia des de l’òptica d’un regionalisme tradicionalista, i atenent-se a una actitud de desconfiança en el sistema parlamentari i en el sufragi universal. La cinquena base diu: “La divisió territorial sobre la qual es desenvoluparà la gradació jeràrquica dels Poders governatius, administratius i judicials, tindrà per fonament la comarca natural i el municipi”. La base setena diu: “El Poder legislatiu Regional radicarà en les Corts Catalanes, que hauran de reunir-se tots els anys en època determinada i en llocs diferents. Les corts es formaran per sufragi de tots els cap de família agrupats en classes fundades en el treball manual, en la capacitat o en les carreres professionals i en la propietat, industrial i comerç, mitjançant la corresponent organització gremial en el que sigui possible”. El pensament del catalanisme conservador no només mai es va apartar del tradicionalisme carlista, sinó que volien tornar a establir unes lleis i una manera de governar pròpies de l’Edat Mitjana. Es a dir, el poder legislatiu es basava en aquells principis de la terra que varen aconseguir els remences a finals del segle XV. Dit d’un altre manera, Flaquer i Torres i Bages en comptes de fer evolucionar la societat catalana la volien endinsar en una manera d’actuar i de fer que ja no era pròpia de la societat de final del segle XIX i menys en l’incipient societat que estructuraria i evolucionaria al llarg del segle XX. Aquests principis arcaics encara alguns els volen imposar a la societat actual i no es donen compte que si, aleshores era inviable, ara encara més.

César Alcalá

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.