La tradició catalana i Maurras

Mayo 24 17:23 2016 Print This Article
César Alcalá

César Alcalá

El col·lectiu Dr. Cat ha publicat Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes. Edita Viena. Un dels seus autors afirma el següent: “Tenim una inclinació: considerem el conflicte amb Espanya des d’un punt de vista colonial i com a col·laboracionistes a qui col·labora amb el règim espanyol per a fotre al seus país per afinitat ideològica o benefici econòmic”.

Es clar, els personatges que han escrit aquest llibre tenen un sentit del que es la cultura i la tradició catalana molt escassa, per no dir nul·la. Dit d’un altre manera, son de nova fornada. Desconeixen el que va passar anys enrere i, per descomptat, no tenen ni idea del que va ser l’evolució del pensament polític català. Hom li pot dir tradició. Es a dir, l’evolució de la cultura i la política catalana té influències i pensadors que els del llibre potser desconeixen o, potser els anomenarien colonialistes. Sigui com fos, per conèixer els nostres orígens filosòfics i polítics hem de parlar de Charles Maurras.

Charles Maurras aconsegueix representar els principis fonamentals del tradicionalisme en el llenguatge dels positivistes, produint un impacte, no només a França, sinó a diversos països d’Europa, incloent Espanya. Maurras va seguir les teories d’Augusto Comte. En què consistia? El positivisme filosòfic de Comte considerava que totes les activitats filosòfiques i científiques havien de fer només en el marc de l’anàlisi dels fets reals verificats per l’experiència, que les coses en si, si n’hi ha, són impossibles d’aconseguir i que l’esperit humà té que limitar-se a formular les lleis i les relacions que s’estableixen entre els fenòmens. Amb la qual cosa Comte especifica que trobar i descriure els principis generals comuns a totes les ciències i fer servir aquests principis com a guia de conducta humana i com a base d’organització social. Així doncs, Comte va formular el positivisme social de caràcter pràctic-polític i la idea de progrés s’arrelava amb la història.

Maurras va articular un mètode d’anàlisi polític, que va batejar amb el nom d’empirisme organitzador. El requisit d’aquest anàlisi era la necessitat de l’ordre en la societat. Aquest anàlisi consistia en descobrir, a través de la sociologia, la biologia i la història, les lleis que dirigeixen la vida i la mort de la societat. Aquestes lleis s’havien d’interpretar per la psicologia. I, finalment, obtenir els principis d’acció política a partir de les dades obtingudes.

Després d’aquest anàlisi, Maurras va arribar a la conclusió que la societat és un agregat natural, que es regeix per les lleis de jerarquia, selecció, continuïtat i herència. Això suposava que el grau de sociabilitat s’elevava des de la família fins a la nació. Amb la qual cosa, la humanitat és una entitat viva, orgànica, natural, formada per la història a través de la tradició heretada de les diferents generacions i destinada a perpetuar-se en el futur. Segons Maurras, la nació era el vincle social més sòlid que subsistia en el món contemporani després de la destrucció de l’ordre catòlic al segle XVII.

Tota aquesta destrucció de l’ordre catòlic havia degenerat en el liberalisme i en l’individualisme de l’ésser humà davant de la societat. Com va escriure el filòsof nord-americà Frederick Wilhelmsen: “La Revolució, filla natural de la Il·lustració, va ser, en definitiva, un intent de realitzar en política el que els alemanys anomenen l’als ob: el com si. Si els homes no fossin altra cosa que la raó accidentalment unida a un cos, que tampoc fos més que una màquina governada per les lleis de la física i de la química, llavors la política de la Revolució seria un dictat de la natura”.

El reflexa més clar d’aquest individualisme el trobem en l’anomenat, per Maurras, monstre de tres caps. Es a dir, la Reforma, el Romanticisme i la Revolució. Això va quedar clarament materialitzat en la revolució de 1789 a França que, com explica Maurras, va portar o fer evolucionar l’individualisme fins a les últimes conseqüències. O dit d’un altre manera, la Revolució de 1789 va trencar amb l’autèntica tradició francesa, que es pot resumir en tres principis: ordre monàrquic, catolicisme i classicisme. Al perdre aquests tres principis, es va entrar en una clara decadència. Com va escriure Josep Pla: “El classicisme s’adequa millor que el romanticisme a la realitat, als límits del món. El classicisme arranca del principi que, de moment, no hi ha més món que aquest, que el present. L’escriptor clàssic utilitza la intel·ligència per arribar al realisme, davant del romanticisme que dóna un major èmfasi al sentiment que a la intel·ligència, a l’instint que a la prudència. El romàntic viu en un món fet a la seva manera; el clàssic navega en el món tal com és”.

Aquesta decadència no concloïa aquí. La República, instaurada el 1789, va produir, en virtut dels principis electius i igualitaris, la centralització administrativa. Per què? En emanar el poder de l’elecció, és a dir, en permetre el vot als ciutadans, el candidat o candidats elegits, per mantenir-se al poder, depenien d’un elector. Perquè l’estructura funcionés calia que l’elegit organitzés un sistema de funcionariat i amb això, s’estenia una xarxa burocràtica. Amb la qual cosa, la centralització política era un fet substancial des del mateix moment que es posava en marxa l’elecció dels dirigents.

Aquest funcionament social i polític s’allunyava de l’empirisme organitzador proposat per Maurras. Després del consegüent anàlisi va arribar a una sèrie de conclusions. La República destruïa el principi de nació, ja que centralitzava unes institucions i desprotegía a la resta de la nació. Ho direm en altres paraules, el sistema democràtic es basava en un sistema electiu que desorganitza, divideix i dóna discontinuïtat a la nació.

Quina solució donava Maurras? L’únic sistema eficaç era la supressió del parlamentarisme i dels partits polítics. La monarquia representativa en la qual, el monarca, reunís la totalitat del poder. D’aquesta manera, la nació estaria representada per unes càmeres de caràcter corporatiu. Amb la qual cosa, la nació es veuria lliure de la pressió parlamentària i electiva i l’Estat recuperaria les seves funcions tradicionals. Per la seva banda, l’economia es deixaria en mans de corporacions i de particulars. Segons Maurras, la monarquia no només garantiria la descentralització territorial, sinó la professional, moral i religiosa.

Hem dit que Charles Maurras va aconseguir representar els principis fonamentals del tradicionalisme en el llenguatge dels positivistes. Què entenien per tradicionalisme i que doctrina practicaven? El tradicionalisme va ser un corrent ideològic sorgida a França a principis del segle XIX. Els tradicionalistes van reaccionar contra les idees dels enciclopedistes, els quals van inspirar la Revolució de 1789, a les quals van contraposar una desconfiança absoluta cap a la raó i el progrés humà. Pel que fa a la doctrina política, consideraven que s’havien de mantenir els principis basats en les tradicions institucionals de la sobirania absoluta i la religió. Per al tradicionalisme, el coneixement -des del matemàtic fins el relatiu a Déu- només podia provenir d’una revelació feta per Déu al primer home i transmesa per tradició, mitjançant l’Església i l’Estat monàrquic. La seva fideisme -doctrina segons la qual les veritats metafísiques, morals o religioses només poden ser aconseguides mitjançant la fe- va ser condemnat pel Concili Vaticà I.

César Alcalá

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.