Ells tenen raó: l’Església és un dany col.lateral

mayo 14 09:24 2016 Print This Article
Dom Adalbert Puigseslloses

Dom Adalbert Puigseslloses

Sí, aquesta vegada tenen raó els adversaris. L’Església és un incident desafortunat. Sembla increïble, tanmateix és veritat: l’Església va néixer d’una bufada. Nascuda d’una bufada en un dia qualsevol, un dia d’ordinària quotidianitat. Un dia en el qual un grapat d’homes, paralitzats de la por i apinyats per temor al món exterior, van ser empesos pel buf d’una forta ventada. Creats per un alè, enviats amb un alè. I pensar que ningú no s’esperava res d’aquells individus! Eren els derrotats, un petit nombre, aparentment insignificant i a sobre decapitat ( el seu màxim líder havia desaparegut definitivament). La situació s’havia normalitzat: l’última vegada els havien vist amb la mirada fita vers els núvols i pensaven que el perill ara estava neutralitzat, després de l’agitació provocada per aquell esgarriacries poc considerat que havia desembarcat des de la terra galilea seguit per un grapat de brètols. Normalitat era el sant i senya: la lliçó donada a aquells inadaptats havia d’haver servit donat el cas que qualsevol exaltat encara tornés amb idees rares. Era tant així que a Jerusalem per aquesta festa havia vingut gent de tot arreu, com als vells temps.

Situació sota control, si exceptuem un petit imprevist. Un petit imprevist que fa saltar tot en l’aire. Què deu passar? És difícil adonar-se’n de tot el que està passant. Impossible preveure les conseqüències. També perquè aquella espurna de geni sembla seriosa, no es presenta com una senzilla foguerada d’entusiasme. No ho sap ningú. No ho saben ni tan sols ells, els eterns desplaçats pels cops d’escena del Mestre. No s’han preparat discursos. D’aquells que són distribuïts, explicats, rellegits i corregits. No, l’Església improvisa. L’Esperit posa en boca d’aquells inexperts paraules noves, mai sentides abans. Aixeca sorpresa perquè brollen de sobte, al moment més impensat, i diu coses estupendament gegantines, es comporta de manera inusual. A més a més és una Església aparentment “maleducada”: surt a la llum sense demanar permís a ningú per sortir, no ha signat el contracte d’assegurança pels possibles riscos. Es tracta d’un greu incident aquesta vegada, amb greus danys col-laterals.

Incident! Increïble: Pentecosta és la crònica d’un incident no previst. I tanmateix aquesta gent sembla preparada: “cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua”. Que era la llengua de cada dia, llengua que fa flaire de bugada estesa al terrat, el dialecte de la vida i de les coses quotidianes. Aquella en la qual el pa es diu senzillament pa, l’aigua es diu aigua i trobant-te algú el saludes amb un “bon dia” que vol dir de debò bon dia. Enraonen amb el parlar del poble i anhelaven coses meravelloses, fets i accions que no depenien d’ells: “Tots estaven meravellats i perplexos i es demanaven un a l’altre: Què vol dir tot això?. D’altres intentaven rebaixar la importància d’aquella onada d’improvisació: “És que el vi els ha pujat al cap”

Pots imaginar-te la gent de Jerusalem: els grans caps, els doctors, els diferents mestres, els guardonats…Pobres! Ells haguessin preferit, i n’estaven convençuts, que aquells homes paralitzats per la por romanguessin sempre clavats a casa, tal com els havia trobat el Mestre Ressuscitat. No havien calculat un factor: la fantasia de l’Esperit Sant. Avui tenim necessitat de desempolsegar aquesta paraula de poder infinit. Fantasia, és a dir la capacitat de crear, l’emoció de descobrir, l’astúcia d’encendre el cervell, la valentia de llençar-te per nous camins. En sabia alguna cosa en Jeremies, el profeta: “llavors ella es torna com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d’apagar-lo i no he pogut”. El pobre Jeremies no podia: aquella foguerada profètica no depenia d’ell.

Des de fa dos-mil anys es troba en marxa un intent premeditat de tallar les ales a la fantasia de l’Esperit Sant. Si vols intentar-ho, bona sort. Però em sembla que la teva serà com l’eterna lluita de la mestressa de casa contra les formigues a la cuina. Ella escombra les engrunes i no deixa mai el menjar sobre la taula, sempre al rebost o a l’armari.  I elles tornen a sortir a passejar i passen pel forat del pany, volten per les lleixes i els prestatges, i mengen. La dona les crema, les escalda, les enverina. I es queda contenta d’haver-les destruït. I vet aquí que al cap de poc temps, les recent nascudes formiguetes surten i torna a començar. Així tota la vida. Una Església de formigues infatigables dins un mon de cigales engrescades i entossudides a fer-les desaparèixer. Bona Pasqua de Pentecosta!

+Pax

Dom Adalbert Puigseslloses

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.