Eugeni d’Ors, exemple de patriota català

mayo 11 17:21 2016 Print This Article
César Alcalá

César Alcalá

Tenint en compte que aquest personatge forma part d’aquells catalans que alguns independentistes el titllen d’espanyolista, crec convenient enraonar d’ell. Els motius son múltiples. Ara bé, al final hom es donarà compte que no era tant dolent com molts el volen presentar. Es més, era un patriota català. O dit d’un altre manera, era un unionista com pocs i forma part del nostre patrimoni cultural, polític i ideològic.

Un 25 setembre 1954 va morir a Vilanova i la Geltrú un dels genis catalans de la primera meitat del segle XX. Aquest dia exhalava el seu darrer sospir Eugeni d’Ors i Rovira.

Escriptor i filòsof que ha quedat pràcticament oblidat no ja només dins de la cultura espanyola, sinó que la seva figura a estat apartada de l’establishment cultural català. D’Ors va ser la màxima figura del Noucentisme. Va ser ignorat pels propis noucentistes, concretament pel president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch. Es va exiliar a Madrid, on va haver de compartir idees amb Ortega i Gasset. Es va exiliar a Paris. Va tornar a Madrid. Va ser falangista i franquista. Va tornar a Catalunya i va viure oblidat a Vilanova i la Geltrú. Després de la seva mort la seva figura, en comptes de reivindicar-se, es va anar oblidant i només se’l recorda quan es parla del Noucentisme però, poc més. Per a la cultura catalana Eugeni d’Ors va ser un traïdor. No ja només per exiliar-se a Madrid, sinó per ser falangista i per donar suport a la dictadura franquista. Un bon català -segons l’opinió dels il·lustrats pseudopensadors catalans- no s’exilia a Madrid, no hauria compartit les idees de José Antonio Primer de Rivera i encara menys hauria donat suport a la política anticatalana de Franco. D’Ors va ser condemnat i, encara avui en dia, la seva figura no s’ha rescabalat.

Eugeni d’Ors i Rovira, va néixer a Barcelona el 28 de setembre de 1881 i va morir a Vilanova i la Geltrú el 25 de setembre de 1954. Va realitzar estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Va ampliar estudis a Paris (1906) i a Heidelberg (1908). Aquest any es va doctorar en dret i filosofia a Madrid. Com hem dit va ser l’alma mater del Noucentisme.

Aquesta nova estètica artística es basava en tres principis: ordre, claredat i racionalitat. Per d’Ors, el Modernisme era romàntic, irracional i carregat d’emotivitat. D’Ors no va fer més que posar sobre la palestra el vell dilema de modernitat o classicisme, o el que és el mateix, les normes apol·línies -proporció i serenitat clàssiques- davant els excessos dionisíacs dels modernistes. En aquest cas, la modernitat –Apol·lo- era el Modernisme i el classicisme -Dionís- el Noucentisme. I, és clar, d’Ors no es va contenir en el moment de jutjar l’obra d’Antoni Gaudí, el màxim exponent del Modernisme. Si bé podien estar d’acord en postures polítiques -recordem que d’Ors va ser la mà dreta de Prat de la Riba- discrepaven en la seva concepció global de l’Art. Com escriu Robert Hughes: “El gòtic enciclopedista de Gaudí començava ara a ser considerat cosa tan repugnant com un barret vell. No és cap exageració dir que d’Ors es va llançar a enterrar en vida a l’ermità de la Sagrada Família; per Xènius, la Sagrada Família era un desastre grotescgh“.

Eugeni d’Ors no va comprendre l’Art global Gaudí i menys la seva concepció de l’arquitectura. Gaudí, que el podríem qualificar com el Bernini català, estava per sobre de encasellaments i de moviments artístics. D’Ors va formular una distinció entre el món de la natura i el de la cultura. Així mateix ho va fer entre el romanticisme i el classicisme. La seva idea que la Sagrada Família era un desastre grotesc es basava en el fet que Gaudí es va inspirar en la naturalesa per adornar-la. Si era la casa pairal de Déu a la terra, el més lògic és que fos adornada amb obres creades per Ell. Sobre aquesta concepció de Gaudí són clarificadores les paraules de Joan Bassegoda: “Veia en la naturalesa l’obra de Déu, perfecta. Per això deia: “Jo no crec, jo copio!”. Gaudí prenia de la naturalesa dels patrons, les formes. “El millor llibre d’arquitectura és l’arbre que veig des de la meva finestra”, deia”. Com negar-se a copiar l’obra feta per Déu? Impossible. De fet, Gaudí i d’Ors van coincidir en pensaments polítics. Per exemple, d’Ors opinava de la democràcia que no passava de ser la ideologia revolucionària dels instints de la burgesia. Per la seva banda, Gaudí pensava que la democràcia era el govern de la ignorància i l’estupidesa. Ara bé d’Ors va argumentar que l’home noucentista tenia la suficient capacitat per a crear un ordre en les coses per sobre de les forces de la natura. Potser, d’haver conegut el veritable pensament de Gaudí -aquest no copiava de la natura perquè no sabés crear el seu propi ordre, sinó perquè ho havia creat Déu- el Noucentisme hagués transigit amb l’obra de Gaudí i, aquest no hauria estat marginat els darrers anys de la seva vida.

Durant aquests anys d’Ors va ser una de les màximes personalitats polítiques de Catalunya. Unit íntimament a la política d’Enric Prat de la Riba, va començar a publicar a La Veu de Catalunya -diari afí a la Mancomunidad- el seu Glossari. A través d’ell expressava les seves opinions polítiques. Eugeni d’Ors va ser el millor col·laborador intel·lectual que va tenir Enric Prat de la Riba. Va ser d’Ors qui va introduir les idees de Maurras sobre el nacionalisme integral a tot Espanya. Així mateix va ser nomenat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, de 1917 a 1920. D’aquesta època són tot un seguit d’obres, en català, que directament o indirectament van marcar als intel·lectuals de la època. De totes elles destaquem: Oceanografia del Tedi; Gualba, la de mil veus; La Vall de Josafat; Glossari (1906-1914); i especialment la seva novel·la La ben plantada (1912). Aquesta novel·la és l’obra més representativa d’Eugeni d’Ors, en la qual va instaurar les bases del seu pensament polític. Teresa, la seva protagonista, és la representació del seny català que postulava Torras i Bages. Teresa, en un moment de l’obra diu: “No he vingut parell imposar una nova llei sinó per restaurar la vella. Jo no porto la revolució, sinó la continuïtat. La teva Raça, Xènius, està avui postrada per molts mals. Llargs segles de servitud han extingit les antigues virtuts. Està la corrupció en les arts, mare dels pitjors ultratges. Hi ha homes enfurismats que perpetuen l’anarquia (…) però tot això és cendres i pols (…) tot passarà i aviat”. Cal dir que La ben plantada va estar influenciada per El jardí de Berenice de Maurici Barrès i per la Invocació a Minerva de Charles Maurras. Teresa representa la tradició catalana, la que van advocar Torras i Bages i Prat de la Riba, i la que va quedar plasmada en les Bases de Manresa, davant de l’Espanya centralista.

Com escriu Oriol Pi de Cabanyes: “Hi ha persones que són superiors a les seves obres. I d’altres, com d’Ors, que són inferiors al que deixen quan moren. Ja va escriure Pla que qui va voler dir-Xènius “va ser un home dominat per la seva màscara”. “Tota la vida va fer comèdia”, em va confessar una vegada, literalment, el seu biògraf Enric Jardí, també ell més centrat en el personatge”. A d’Ors, malgrat tot el que s’ha dit, no se li prenia seriosament. No direm que fos un bufó però, sí un personatge ambigu. S’explica que, una vegada, d’Ors es va quedar tancat en una cambra de bany públic. Per poder ser alliberat va cridar: “Socors”, és a dir, socors. Ara bé, segons s’explica, tots van entendre que Ors estava tancat a la cambra de bany perquè, en comptes d’entendre “socors” van entendre “soc Ors”, és a dir, sóc Ors. És un joc de paraules però que, demostren clarament que la figura de Xènius anava per davant de la talla intel·lectual. És al que es refereix Pi de Cabanyes, l’obra de Ors és molt superior al personatge, tot i que ell sempre va voler sobresortir més que la seva obra.

La mort de Prat de la Riba, la incomprensió de la societat catalana i les idees polítiques de Puig i Cadafalch, van fer que, el 1920, d’Ors decidís exiliar-se. Escriu Pi de Cabanyes: “Vist en la distància, és possible que s’equivoqués en emigrar a la capital del regne. Molt millor li hagués anat d’haver-se exiliat a París”. Si, com hem dit abans, a La ben plantada va atacar el centralisme polític, tan contrari a la política i la cultura catalana, ara, vuit anys després d’haver-la escrit, marxava a Madrid. Aquesta decisió que pot semblar insignificant, no ho va ser per als intel·lectuals catalans. D’Ors els havia traït. Era un traïdor a Catalunya per haver-se instal·lat allà. Per això, Pi de Cabanyes diu que hagués estat millor un exili a París. I potser tingui raó. D’haver-ho fet, potser avui en dia, la figura d’Eugeni d’Ors, estaria valorada i reconeguda pel que va ser. Això és, un dels millors pensadors que ha donat Catalunya en la primera meitat del segle XX.

Ja a Madrid d’Ors va alternar la seva tasca com a crític d’art amb la filosòfica. Va estar una breu temporada a París per tornar a Madrid. Si a Catalunya d’Ors va ser l’abanderat del Noucentisme, a Madrid es va convertir en l’exponent de la hispanitat i la tradició catòlica. És a dir, d’Ors es va situar per sobre del bé i del mal i va transformar el seu pensament. Si a Catalunya va defensar la catalanitat i el fet diferencial dels catalans, a posteriori va defensar la unitat d’Espanya. Són dos conceptes que poden conviure perfectament. Ara bé, el sector separatista català no podia acceptar que d’Ors hagués canviat de jaqueta. Aquesta va ser la segona traïció de d’Ors. Només va faltar que ingressés a l’Acadèmia de la Llengua. Això va fer que fos imperdonable llur comportament. Però, d’Ors era així. Tota la seva vida va fer comèdia. Xènius volia ser recordat més pel seu personatge que per la seva obra. És com el cas del tenor Beniamino Gigli, que va voler ser millor que Caruso. Va estar cantant fins pocs dies abans de morir, perquè el públic no l’oblidés. Es va fer una pel·lícula i va aparèixer un jove tenor anomenat Mario Lanza. La fama d’aquest últim, gràcies a la pel·lícula que reproduïa la vida de Caruso, va superar l’afany de Gigli per aconseguir la glòria. A d’Ors li va passar el mateix, la seva obra va superar a Xènius.

Tampoc se li va perdonar que s’afiliés a la Falange i que donés suport a la dictadura de Franco. És el mateix que hem dit abans. Suposadament Catalunya havia estat oprimida per la política centralista de Madrid i ara, després de la guerra civil, Franco tornava a reprimir-la. Com Eugeni d’Ors podia estar al costat de Franco?

Potser no ho va estar, però va ser el paper que li va agradar jugar en aquell moment. Finalment va tornar a Catalunya. Es va retirar a Vilanova i la Geltrú. El menyspreu de la intel·lectualitat catalana es va posar de manifest en tornar a la seva terra. Se’l va seguir ignorant. Per això va anar a Vilanova i la Geltrú. I per això va demanar ser enterrat a Vilafranca del Penedès. Com escriu Pi de Cabanyes: “Com tot en la seva vida va voler ser un intent de transformació de l’anècdota a símbol, fins a la seva residència temporal a l’orient de Vilanova i el seu desig de ser enterrat a Vilafranca no han de considerar fets mancats de significació. Per aquella platja havia tornat a una Catalunya a la qual ell tant havia contribuït a crear una imatge d’autoestima. I per aquell cementiri anhelar reintegrar-se a la terra dels orígens materns”. L’Eugeni d’Ors que va tornar a Catalunya era el mateix que havia marxat el 1920. Malgrat tot també era el mateix que, el 1912, va escriure La ben plantada.

Sobre la concepció filosòfica d’Eugeni d’Ors, que és la base fonamental de la seva obra i la que ha superat a Xènius, escriu Marta Torregrosa: “La concepció filosòfica d’Eugeni d’Ors es pot descriure a grans trets com una peculiar síntesi personal del vitalisme i el pragmatisme apresos a París en la primera dècada del segle, sobre una base de pensament escolàstic més tradicional, però renovat aquest en termes d’un intel·lectualisme classicista… Eugeni d’Ors pretenia una reforma de la filosofia que qualificada com una veritable revolució kepleriana de la filosofia, perquè preconitza la substitució dels principis de contradicció i de raó suficient -instruments al servei del racionalisme en la seva pretensió de tancar la realitat en l’estreta presó del determinisme conceptualment pels principis de “participació” (cada realitat assumeix un significat que la transcendeix) i de “funció exigida” (cada realitat és funció d’altres realitats anteriors, concomitants o subsegüents). Els principis de contradicció i raó suficient només serien vàlids en un món lògic constituït per conceptes asèpticament racionals i mecànicament determinats (E. Roig Pérez, La ciència de la cultura, 11). Però, per Eugeni d’Ors, el secret, gelosament guardat tant pels filòsofs com pels científics, és el reconeixement que el pensament té sempre un caràcter figuratiu, síntesi de percepció i de concepte, que transcendeix la lògica de la raó. La racionalitat és només una part del nostre saber i de la nostra vida. La raó és important, però no és capaç de conferir sentit a aquelles dimensions del nostre viure que al capdavall ens resulten més importants: el llenguatge, l’art, la música, la religió, la cultura”.

La figura d’Eugeni d’Ors, avui dia, per aquells catalans no separatistes ni que avoquen per la independència, ha de ser rescabalada. Hem d’oblidar velles picabaralles pseudo-intel·lectuals i endinsar-nos més en l’obra que en el personatge. Se li va acusar de donar suport a Franco. Molt bé, Salvador Dalí, Josep Pla, Martí de Riquer o Carles Sentís, també ho van fer. Tots ells són ben vistos per la intel·lectualitat catalana. Han oblidat el personatge o les actuacions que aquest ha fet i s’han centrat en l’obra que ens han llegat. Per què no ha passat el mateix amb Eugeni d’Ors? Senzillament per desídia. És més fàcil deixar les coses com estan que canviar-les. O, potser, perquè d’Ors va morir fa més de cinquanta anys i no va tenir temps per fer-se perdonar. Sí, com va escriure un dels seus fills, “la filosofia orsiana és intuïtiva, com gairebé totes les filosofies recents, i és també humanista. Es proposa la substitució de la Raó per la Intel·ligència, fet que suposa que Intuïció, Gust i Experiència la van a nodrir. És una filosofia que persegueix, sense descans, la seva inscripció a la Vida. El filosofar i el viure caminen junts en obert i constant diàleg”, per què se’l ha defenestrat? Hem dit que d’Ors és l’intel·lectual més important que va donar Catalunya a la primera meitat del segle XX. Mal paga una societat, una cultura, l’ostracisme cap a un Xènius que ho va ser més per la seva obra que pel personatge que li va agradar interpretar.

César Alcalá

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.