Grifós estelats

mayo 09 16:43 2016 Print This Article
Estelada penjada de l'Ajuntament de Vic

Estelada penjada de l’Ajuntament de Vic

Recentment el Tribunal Suprem li ha donat la raó a Societat Civil Catalana i ha il·legalitzat l’estelada als edificis municipals i públics. Legalitza, però no ordena la seva retirada. Dit d’una altra manera, no és legal, però tampoc entra a matar contra aquells que la van penjar en aquests centres. Automàticament tot un seguit de grifós –ne castellà diríem gerifaltes- van sortir a defensar l’indefensable. Això és, que SCC i el TS estaven equivocats, que eren feixistes, que si això, que si allò. Dit d’una altra manera, l’arengada de sempre.

Personalment he sentit que ara era el moment de prendre l’estelada per defensar no sé què i que, quan tot s’hagi aconseguit, ja es recuperaria la senyera. I és aquí on rau l’equivocació d’aquests pseudo no sé què. L’estelada és un invent de començaments del segle XX i que poc té a veure amb la realitat. Cuba no és, avui en dia, el país que va conèixer Vicenç Albert Ballester. Tampoc Espanya és un Imperi. I tampoc ho és tot el simbolisme d’humanitat i llibertat. Tampoc ho era en aquella època, per això l’estelada va ser oblidada – malgrat l’opinió d’uns pocs- fins fa poc.

Durant anys ens van explicar explicant que Guifré el Pilós abans de morir li va demanar a Carles el Calb tenir un blasó i amb la seva sang va perfilar l’actual escut de les quatre barres que, encara que a molts els pesi, són les de la Corona d’Aragó o catalana-aragonesa. I ara, aquests grifós la deixen de costat i prefereixen una “cutrada” abans de defensar una bandera, escut o senyera, que és i ha estat l’emblema de Catalunya.

I això no ens ha de sorprendre. Algunes poblacions pengen estendards per tot arreu que res tenen a veure amb la bandera d’aquests llocs. Recordem el Pal·li a Siena. Doncs bé, aquests grifós pengen el seu pal·li per tot Catalunya donant a entendre no sé què i reivindicant una cosa que mai ha existit. Per això el que estem vivint sembla un torneig medieval. El Cavaller Estelat que s’ha enfrontat a cavallers de tercera divisió, s’ha inflat com un gall dindi, es considera el més millor, però encara no s’ha enfrontat ni al Cavaller Negre ni a Sir Lancelote. Quan això passi, tot s’anirà allà on l’esquena perd el seu nom o a noris.

¿I això per què passa? Molt simple. Tots aquests que tenen per bandera l’estelada i la seva pàtria -com el pirata de Espronceda- una cosa anomenada independència o separatisme, són de pensament únic. Poc instruïts, poc llegits, poc il·lustrats i neuronalment limitats. Per la seva banda els unionistes sempre han estat i són il·lustrats, amb raciocini i, per descomptat, amb un cap ben moblat. I és que dins dels unionistes hi ha demòcrates, cristians, liberals, progressistes i conservadors. La gran majoria creients i instruïts. Els altres només pensen en la independència. Tota la resta poc els importa i ací està el seu gran error.

I algú em dirà, hi ha escriptors i diaris il·lustratius que avalen aquest pensament. I és veritat! Hi ha diaris i alguns periodistes que editen pamflets a favor d’aquest pensament, però el seu valor intel·lectual és tan mediocre que, si un vol conservar sanes les neurones, és millor no llegir-los. Són personatges que sempre han viscut de les subvencions, del poder establert, que han estat educats per pensar això i que no ho abandonessin perquè de fer-ho perdrien el pinso que mengen diàriament. No són lliure pensadors -encara que molts independentistes vénen de la maçoneria- sinó que han estat instruïts per tenir una única neurona anomenada independentisme. El mateix podem dir dels diaris i dels seus articulistes. I també de les institucions culturals –anomenades així tot i que som més polítiques que culturals- relacionades amb aquests moviment ideat per algun iluminati. I per això aquest moviment està ferit de mort des del primer dia. Quan no hi ha raciocini. Quan no hi ha intel·lectualitat. Quan la base és efímera, tot està perdut. I, si bé semblava que aquest moviment arrasaria, amb el temps s’ha demostrat que ha entrat en caiguda lliure. Doncs ningú sap dir el que passarà no ja demà, sinó aquesta tarda o aquest matí. Una revolució es pot improvisar durant cinc minuts. Al minut sis s’ha d’estructurar, donar-li base, forma i un corpus vital. Tot això no ho han fet i, per això, el seu ocàs està cada vegada més pròxim.

Pel que fa als unionistes dir que si hi ha una estructura i una sèrie de pensadors que els del pensament únic han expulsat i, fins i tot, els han titllat de franquistes, fatxes, poc catalans, espanyolista i un llarg etcètera de desqualificacions. Anem a parlar d’això, doncs em sembla interessant donar a conèixer que el futur és nostre, dels unionistes, i que a tots aquests ens els anem a carregar, doncs anem a per ells.

No és qüestió de donar un llistat molt llarg de personatges que, al llarg de la història, s’han sentit catalans i espanyols. Tampoc és qüestió de fer-los entendre a alguns que existeix aquest binomi, aquest doble pensament, i que sobre el particular molts han escrit i, fins i tot, s’han sintetitzat tot el millor de les dues cultures. Tampoc és qüestió d’explicar-los que això ens enriqueix més que ens perjudica. Tampoc explicar-los que contra més coneixements tingui un molt millor i que tancar-se o ser provincià és una cosa trista, patètica i està condemnada al fracàs.

Al llarg de la història personatges com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Ramon d’Alós-Moner, Francesc Cambó, Jaume Vicens Vives, Santiago Sobrequés, Ferran Soldevila, Ferran Valls-Taberner, Miquel Coll i Alentorn, Miquel Querol i Gavaldà, Higini Anglès, Antoni Rubió i Lluch, Lluís Nicolau i d’Olwer, Ramon d’Abadal i de Vinyals, Eugeni d’Ors, entre d’altres, han creat, formulat i estructurat aquest pensament unionista.

No em vull estendre massa en aquest punt. Hi ha molts i s’ha formulat al voltant d’ells una tradició que no només ens és pròpia, sinó que som els seus hereus. Per tant vull dir-los a aquests grifós estelats que ha arribat el nostre moment. Que s’han acabat les tonteries. Que la disbauxa donarà pas al seny. I aquest pas l’estem donant, des d’aquest moment, nosaltres. Els que ens sentim catalans i espanyols prenem com la nostra bandera la senyera, com a idioma el català –perquè es una llengua de l’Estat espanyol- i com a cultura la catalana i l’espanyola. Des Cervantes a Josep Pla. Ningú ens robarà la nostra identitat i s’han acabat les tonteries i les misèries independentistes. Anem seriosament i acabarem, en breu, amb aquesta gran mentida que han creat o ideat unes ments poc privilegiades. A arribat el moment i jo de vosaltres començaria a preocupar-me, perquè anem de debò i a per totes. Com va dir el rei Jaume II: “I puys nostra Espanya: Pertany a Europa, i nostra Cathalunya, a Espanya”.

Joan Fornells Barnils

Periodista

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.