El Barça “B”

Abril 28 17:19 2016 Print This Article
Josep Ramon Bosch

Josep Ramon Bosch

La història de Catalunya que promouen els separatistes sempre ha estat una gran faula, plena de mentides, falsificacions, i supremacisme; explicada com una rondalla per infants amb regust èpic i farcit de derrotes amb arguments plens de frustració i d’odi vers els nostres compatriotes de la resta d’Espanya, cercant enfrontaments entre pobles, emfatitzant els trets diferenciadors (que hi són) i obviant les similituds i projectes en comú que han estat constants en el nostre passat. Com que la història és el coneixement que narra el passat de les societats humanes d’acord amb els testimonis materials, orals, escrits i visuals; hem cregut convenient fer-ho en el capítol esportiu, usant els testimonis existents sobre el “Club Deportivo Condal”.

No hi ha dubte que l’arma més mortífera (metafòricament parlant) emprada pels nacionalistes per convèncer a la població catalana vers postulats separatistes ha estat el “futbol” (els romans ja deien allò de “panem et circus”), i en concret el “Barça” com a imaginari exèrcit victoriós davant d’Espanya (el Real Madrid), alhora que eina clau de nacionalització i de mobilització, essent la seva presidència covada per les famílies polítiques catalanistes en la fratricida lluita de poder polític. Per cert, que la frase “Més que un club”, és patrimoni de Narcís de Carreras i Guiteras, un polític de dretes i advocat, secretari particular de Francesc Cambó fins al 1939, regidor franquista de l’Ajuntament de Barcelona i procurador en Corts (1967-1971). President del Futbol Club Barcelona, entre 1968-1969 (conegut per la seva sentència: “Som el que som i representem el que representem. El Barça és més que un club”), president de “La Caixa de Pensions” (1972-1980) alhora que president del “Instituto Catalán de Cultura Hispánica”.

barsa1Centrarem aquest article en un tema esportiu i molt poc conegut, que afecta la història del “Mes que un club”, un passat obviat i menystingut alhora que molt incòmode pels comissaris de la correcció política, però vet aquí que cada cop som més qui ens agrada ser uns torracollons, amb el risc de ser assenyalats com a traïdors pels mitjans del règim (comentari dedicat a l´Empar, la inquisidora de TV3) i explicarem la gènesi del filial del “Futbol Club Barcelona”, que de ben segur farà feliç a molta gent “culé”, ja farta que els hi expliquin sopars de duro i sobretot justícia a un club històric i desaparegut.

Seria massa llarg explicar en poques paraules els orígens del futbol a la ciutat comtal, però tot començà el 1890 quan uns tècnics anglesos del sector tèxtil i residents a Barcelona començaren a practicar un esport conegut com el “football” a l’antic velòdrom de Bonanova a Sant Gervasi. El 25 de desembre de 1892 uns joves catalans i membres del Reial Club de Regates varen proposar als anglesos de fer el primer partit a Bonanova. Així començaren un seguit d’enfrontaments entre britànics i barcelonins amb els colors vermell i blau per distingir als equips d’afeccionats.

Les trobades futbolístiques s’anaren popularitzant arreu de Barcelona, i el 21 d’octubre 1899 i des del Gimnàs Tolosa, el professor Vila creà una secció de futbol per als seus socis, admeten només a espanyols i estrangers de confessió catòlica, constituint-se en el “Foot-ball Club Català”. Paral·lelament un jove suís, Hans Gamper, reclutava anglesos o procedents d’altres nacionalitats foranies de confessió protestant per fundar el 29 de novembre el “Foot-ball Club Barcelona”.

barsa2.jpgPosteriorment el 1900, veient la puixança que anava adquirint aquest esport va sorgir el “F.C. Escocès”, entitat formada per jugadors de la colònia escocesa de l’empresa Hilaturas Fabra, situada al barri de Sant Andreu. Poc després i amb alguns jugadors del club escocès va néixer el “Hispània Athletic Club”, un club dirigit per Alfons Macaya, Eduard Alesson, Fermín Lomba i Carlos Soley entre d’altres que es convertirà en el predominant durant els primers anys, naixent després d’aquest el Club Franco-Espanyol de Foot-ball i la Societat Espanyola de Foot-ball, entitat aquesta última nascuda el 28 d’octubre sota l’empara de la Societat Gimnàstica Espanyola que en 1901 es fusiona amb l’Espanyol Foot-ball Club donant lloc al nou Club Espanyol de Foot-ball.

L’any 1902 surten nous clubs esportius com l’Universitari F.C., l’Irish F.C., l’Iberia Sport Club, el Catalònia F.C., el Salut Sport Club, el Rowing F.C. i el Catalunya F.C. L’any 1903 desapareix l’Hispània A.C. i neix el X Foot-ball Club, el 7 gener 1906 desapareix el Club Espanyol de Foot-ball. El 1906 neix el Club Espanyol de Ju-Jutsu, fundat per Julià Clapera i el 9 de desembre d’aquest any, la Federació Catalana de Futbol; posteriorment el 1907 sorgeix al barri de Gràcia el F.C. Espanya, es produeix la fusió entre Provençal F.C. i Madrid F.C. que dóna lloc al C.D. Europa.

Durant 1908 el X Foot-ball Club adquireix el nom de X Sporting Club i a principis de 1909 queda fusionat amb el Club Espanyol de Ju-Jutsu donant lloc al Club Esportiu Espanyol. Aquest mateix any neixen dues societats igualment importants com són el C.D. Júpiter i el F.C. Andreuenc.

Barcelona fou el principal focus futbolístic d’Espanya, gent de totes edats practicava l´esport importat d’Anglaterra i arrelava en força a tots els descampats de Barcelona estenent-se arreu d´Espanya. I així s´arriba a l’1 d’agost de 1934 quan la família Muntadas i propietària de l’empresa “España Industrial” va decidir crear “La sección Deportiva de La España Industrial” i que amb el pas dels anys seria el “Barça B”. Anem a pams per tal de no fer-nos un embolic i poder seguir la història que ens concerneix.

España-industrial-2“La España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil”; i coneguda com “El Vapor Nou” en contraposició al “Vapor Vell” de Sants; fou la primera societat anònima espanyola i l’empresa cotonera més gran del sud d´Europa gràcies al proteccionisme que les autoritats espanyoles concediren a les empreses catalanes i punt fonamental en el desenvolupament econòmic de Catalunya. L’España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil es va constituir a Madrid l’any 1847 fundada pel fabricant de draps igualadí Maties Muntadas i Font, que un cop tancà el magatzem de Madrid el va domiciliar a Barcelona, en els terrenys de l’actual Parc de l’Espanya Industrial.

El seu net fou en Josep Antoni d’Albert i Muntadas, propietari de la companyia “L´Espanya Industrial” qui va decidir crear una societat esportiva en la qual promocionar l’esport entre els seus operaris durant les hores de descans per forjar l’esperit i el cos seguint els costums higièniques del moment, naixent la Secció Esportiva de l’Espanya Industrial, entitat que vestiria amb camisa blanca i blava i pantalons blancs. Per ser rigorosos amb les dades farem cinc cèntims del fundador i home de negocis català i especialment en els seus orígens familiars per tal de tenir clara la composició de la burgesia i els promotors del desenvolupament econòmic i esportiu de Catalunya.

La mare de Josep Antoni fou na Maria del Carme Muntadas i Estruch, la II comtessa de Santa Maria de Sants, i hereva de “La España Industrial”, i el seu pare fou Josep Maria Albert i Despujol, I baró de Terrades i director de la companyia, membre destacat del partit “Renovación Española”, fugí a Sevilla el 1936 davant la persecució que esclatà a Catalunya quan manaven els d´ERC i el 1945 fou nomenat alcalde de Barcelona i procurador a les “Cortes” fins a la seva destitució fulminant arran de la vaga de tramvies del 1951.

barsa3El seu tiet fou en Manuel de Albert i Despujol; oficial dels “Mossos d’Esquadra” president del partit “Dreta de Catalunya”, fugit a França ingressa a la “Columna Carranza” de l’exèrcit franquista morint en combat a la batalla de Talavera de la Reina. Finalitzada la guerra i retornats els burgesos catalans a la ciutat, el 1940 va reprendre l’activitat esportiva abandonada el 1936 participant durant la temporada de 1941 en el “Campionat Nacional d’Empreses”, torneig que conquista brillantment. Paral·lelament als èxits aconseguits pel seu club, en Josep Antoni Albert fou nomenat vicepresident de la “Federació Catalana de Fútbol” i president del C.F, Barcelona el 14 d’agost de 1943 per les autoritats esportives franquistes i aprofita els seus càrrecs i posició per inscriure al club a la Federació Catalana per competir de forma oficial, portant-lo a terme en 1943.

La progressió del club “La España Industrial” és ràpida i fruit a la vinculació de JA Albert com a president d’ambdues entitats (SD La España Industrial i el FC Barcelona), va signar la filiació entre ambdues entitats, que va permetre al modest club fabril fer un notable salt qualitatiu, convertint-se en filial del club blaugrana i ascendint al final de la temporada 46/47 a Tercera Divisió, posteriorment l’any 1949 estrena el Camp d’Hostafranchs. La “S.D. L’Espanya Industrial” en la temporada de 1951 es proclama Campió del seu grup i va aconseguir l’ascens a Segona Divisió, finalitzant en una excel·lent segona posició a la Lliga, gràcies a la presència de grans jugadors que aviat passaran al C.F. Barcelona com Olivella, Gràcia, Vergés, Fusté, Tejada i el gran Luís Suárez entre d’altres.

barsa43La “S.D. L’Espanya Industrial” superà amb èxit la fase d’ascens a Primera Divisió el 1952, però segons la legislació vigent a causa de ser el filial del Barça no pot consolidar el seu ascens. El 1956 els dirigents decideixen competir a la Fase d’Ascens, i un cop aconseguida la plaça la directiva es planteja la possibilitat de renunciar a seguir sent filial del C.F. Barcelona o transformar-se en club independent, optant per la segona proposta amb la qual cosa aconsegueix ascendir a Primera Divisió. El pas donat per l’entitat és important i mitjançant assemblea extraordinària es canvia el nom al club, passant a ser “Club Deportivo Condal”. L’uniforme deixa de ser blanc i blau i s’adopta una camisa blava amb dues barres diagonals blanques i pantalons blaus. Malgrat que tota l’aparent oficialitat dels cotoners es mantenen com filials del Barça de manera encoberta, i així aconsegueixen bastants jugadors prometedors per a la seva estrena a la categoria i alhora passen a jugar al Camp de Les Corts.

El debut a Primera Divisió es produeix en la temporada 56/57 amb un planter molt jove amb uns resultats dolents i que condemnen al “C.D. Condal” al descens a Segona Divisió tot i que per tan sols un punt i en l’última jornada. El retrobament amb la categoria de plata en la sessió 57/58 és bastant acceptable i amb una formació bastant similar a la de l’any anterior acaba cinquè. El C.D. Comtal restableix el seu conveni de filiació amb el C.F. Barcelona i segueix foguejant als joves del planter que li cedeixen els blaugranes. Iniciada la dècada dels anys seixanta els problemes econòmics comencen a sorgir i el club barceloní és a punt d’entrar en fallida i els dirigents del “F.C. Barcelona” decideixen que el club descendeixi a Tercera Divisió.

L’any 1962 “El C.D. Condal”, ja recuperat econòmicament, tornà a ascendir a Segona Divisió, iniciant el seu tercer cicle a la categoria de plata El 1968 l’empresa L’Espanya Industrial tanca la factoria de Sants passant per greus problemes econòmics que repercuteixen seriosament al club de futbol, secció de la qual no es pot fer càrrec i passa de ser independent amb conveni de filiació a ser absorbida pel C.F. Barcelona. Dins el club blaugrana es converteix en un filial més adoptant els colors d’aquest.

Al mes de maig de 1970 estant el C.F. Barcelona presidit per Agustí Montal s’acorda reduir el nombre de filials i fusionar els dos existents en un de sol, de manera que el C.D. Condal i l’Atlètic Catalunya C.F. es convertiren en el “Barcelona Atlètic”, fins que l’any 1991 adoptà el nom de “FC Barcelona B” seguint una normativa federativa sobre les denominacions dels clubs filials.

Un altre dia parlarem del “Barça”, dels seus orígens, dels seus jugadors, del seu president Suñol (assassinat pels franquistes el 1936 en un control de carretera a Madrid, mort per comissari polític que no per president blaugrana), de la fugida dels jugadors barcelonistes durant la guerra, dels presidents. Però només per fer una petita introducció, establir un breu recordatori d’en Esteve Sala i Cañadell (Castellbisbal 1880- Sant Sebastià 1938).

Reconegut empresari hostaler, president de la “Asociación Hoteles, Cafés, Restaurantes y similares” i nomenat president del “Futbol Club Barcelona” entre 1934 i 1935, sent substituït per en Suñol. Propietari de molts establiments de restauració de moda a Barcelona dels anys 30, com el “Restaurant Euskadi” (després “Navarra”), “La Granja Royal”, “Baviera”, “San Siro” i el “Quiosco Canaletes” entre molts d´altres. Ell fou qui a partir 1906 posar de moda les celebracions del Barça a Canaletes en la venda de begudes al seu quiosc. Va fugir de Catalunya a l’inici de la guerra civil per evitar la seva mort, i es refugià a Sant Sebastià (la Catalunya del nord com fou coneguda).

Josep Ramon Bosch

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.