Nens de l’exili

Abril 26 16:42 2016 Print This Article

cesar2Aprofitant la meva intervenció en un treball de fi de carrera, amb uns alumnes d’últim curs de Comunicació de la Universitat Central de Catalunya, he pensat en escriure això. Aquests estudiants, encapçalats per Guillem de Balanzó, estan treballant en un curt documental sobre la vida d’una dona que va ser exiliada de nena a la URSS. Doncs bé, el nostre país encara té un deute pendent amb tots aquests nens que van ser exiliats durant la guerra civil, que molts van tornar, però molts més no ho van fer mai. Tenim un deute i valguin aquestes línies per fer-los el nostre petit homenatge.

Davant la situació que vivia Espanya el govern republicà va pensar en la possibilitat d’evacuar als nens a països aliats o neutrals. És la primera vegada en la història que un govern decideix evacuar als nens per allunyar-los dels escenaris bèl·lics. No era una solució fàcil, ja que el cost d’aquest èxode era molt elevat. No obstant això la idea va cobrar efectivitat quan va caure el front del Nord. Va ser el govern basc el que va organitzar un seguit d’expedicions de nens a l’estranger. A ells es van unir altres comunitats quan van veure perillar els seus nens per les ofensives de l’exèrcit nacional.

Per entendre com es va arribar a aquesta situació tinguem en compte que el futur de qualsevol país rau en les persones que el fan créixer. El contingent humà mort en els camps de batalla va ser molt elevat. El futur d’Espanya depenia dels nens. El govern republicà en prendre aquesta decisió pensava que guanyaria la guerra. Un futur sense nens seria desolador. Amb aquesta iniciativa l’avenir estava garantit. Van marxar com evacuats i van tornar com a exiliats polítics.

Els països d’acollida van ser: Anglaterra, URSS, Mèxic, França, Bèlgica, Suïssa, Dinamarca, Holanda, Suècia i Noruega. En el mes de setembre de 1936 es van evacuar els primers nens a França. Aquest país havia tancat les fronteres, però no va negar l’entrada dels nens.

Les evacuacions van rebre el suport d’organitzacions polítiques, sindicals i humanitàries. Les institucions polítiques tenien molt clar que era una situació provisional. La guerra no duraria molt de temps. Un cop acabada aquesta els nens tornarien amb els seus pares.

Quan les poblacions eren conquerides pel govern nacional demanaven als països anteriorment citats que repatriessin als nens. Gairebé tots van estar d’acord. Per què? Amb el pas dels mesos Europa reconeixia la legitimitat del govern de Franco. La República anava perdent repercussió internacional. Era lògic que els anomenats països aliats acceptessin aquesta petició.

Molts d’aquells nens que ara eren reclamats havien perdut la seva família. Arribarien a un país diferent, sols, i haurien de començar des de zero. Per això és pel que dos països es van negar a repatriar-los. Aquests van ser Mèxic i l’URSS. També hi era el factor polític. Tots dos països no van reconèixer la legitimitat del règim franquista.

Durant la guerra civil van ser evacuats d’Espanya 34.037 nens. A aquesta xifra hem de sumar aquells que es van exiliar amb els seus pares en 1939. En total van sortir d’Espanya, per una o altra circumstància, prop de 70.000 nens.

Ells van patir una guerra que no entenien. Van ser apartats dels seus pares i traslladats a un país estranger. Allà van començar una nova vida. Aquesta no va ser fàcil. Si bé és cert que van rebre educació, van aprendre un nou idioma, no van tenir mancances alimentàries, van ser tractats amb afecte i cura, els faltava el fonamental: els seus pares.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies, molts d’aquests nens exiliats van decidir quedar-se al país d’acollida. A Espanya ja no els quedava res. Allà almenys formarien la seva pròpia família.

Altres van tornar. Es van marxar del seu país com nens i tenien una visió utòpica dels seus pares. Els anys havien passat. Ni els seus pares ni ells eren les mateixes persones. Es van conèixer de nou. Molts no van aguantar la pressió i van tornar al país que els havia acollit. Al drama personal hem d’afegir l’omissió d’un passat i el seu propi oblit. Les seves vides van quedar marcades per una guerra i per moltes frustracions personals.

Molts van plorar durant anys la mort dels seus éssers estimats. Alguns van tirar endavant, altres no. Havien deixat enrere una guerra civil. Els nens, quan van tornar, van haver de començar de nou. A tots ells els uneix un pensament: no els van deixar ser nens.

César Alcalá

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.