L’imperdonable molèstia de la resurrecció

Abril 02 17:16 2016 Print This Article
Dom Adalbert Puigseslloses

Dom Adalbert Puigseslloses

Com a testament va deixar una gerra d’aigua i un eixugamans, fragilíssim alfabet d’un Mestre paradoxal. Va ser correspost amb un grapat de claus i un vell tros de fusta: el bes de Judes li féu allargar els braços damunt els troncs, la defugida a “cames ajudeu-me” dels deixebles va ser el martell per clavar els claus drets i plantats enmig de les mans. Allà dalt, en la freda solitud d’un Calvari ben bé desert, era crucificat el Fill de Maria i cantaire de l’esperança. Va quedar aquell crit esgarrat, molt feixuc perquè sortia dels llavis d’un Home que es deia Déu: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” Hi ha dies en els quals fins i tot Déu sembla llunyà i a la terra dels homes baixa l’obscur presagi d’una nit dura per viure-hi: la nit de l’angoixa. La terra és nua, la ranera dels deixebles destorba el silenci de les exèquies, la Mort llença contra la cara de la Vida la seva il-lusa victòria. Tres dies de silenci, després el bram: la promesa ha estat respectada.

A elles, esplèndides dones del Dissabte Sant, el so vençut de l’espera, l’angoixa curada d’esperança, els passos àgils i apassionats. L’home dóna seguretat, les dones infonen esperança: la seguretat sense esperança és una caixa forta blindada sense un tresor que custodiar. Les dones conten l’inèdit: “¡Ha ressuscitat, l’hem vist! Era bellíssim!” Primer elles, després els altres: poc a poc fins a nosaltres, petits hereus de la atribolada família del poble cristià. Elles, meravellades, es reconcilien amb la Vida: “Conta’ns Maria, què has vist pel camí?” Pels altres, malgrat ser deixebles, la noticia de la mantinguda promesa arriba només cap al capvespre: la claror del dia és l’espai de les dones, el capvespre és l’espai dels homes. Per a tothom l’anunci de que aquell testament ha estat declarat original: Pau a vosaltres! Pau també a en Tomàs: vuit dies per vèncer la seva incredulitat. Tanmateix Déu àdhuc de Ressuscitat no es cansa de seduir l’home distret.

adalbert1Els camins de Palestina conten la fatiga d’aquells mil dies que anaren del llac de Genesaret al Gòlgota de la Creu. El Gòlgota conta l’imperdonable confusió de la mentida. El sepulcre de Pasqua testimonia la inesperada sorpresa de la Resurrecció. Però res canvia sobre el Natzarè: allò que abans contava ara ho escriu als ampits de la història. A perenne memòria de com és la gramàtica de l’amor. Aquest diumenge que abans a pagès dèiem “de pasqüetes” és el diumenge de la Divina Misericòrdia, és a dir, l’altre nom que es va escollir l’Home de la Creu per a seduir el món. Com si fos l’ordit i la trama del món: sense aquesta, probablement ja ens hauríem matat. Una paraula aspra i dolcíssima, amable i punyent, que apaga la set o eixuga: tot depèn si es rep o si som cridats a escriure-la.

És una paraula però en conté dues: misèria i cor. O bé cor i misèria. De ben segur hi ha aquesta rara barreja d’error i perdó, cor i fallida, desolació i consolació. Un diumenge cansat: millor sobrevolar el sermó, salvar la pell rient-nos d’en Tomàs, escapolir-nos per la tangent. Poc és: la cita no s’ha anul-lat, només s’ha desplaçat. Perquè per a jutjar només cal un grapat de claus i una fusta: arnesos senzillíssims d’un ofici vell com el món. Per a perdonar, en canvi, hi ha tot aquella parafernàlia de gerros, eixugamans i raigs d’aigua. I rere d’ells, a l’esquena, l’amarga fatiga del poder com servei.

adalbert2Predicà la misericòrdia i el crucificaren. Just el temps per ressorgir i llençà de bell nou el desafiament sobre els corriols i viaranys caòtics de Palestina. Que a cap casa falti la festa del cor. Mai com en aquest diumenge el caos de l’existència troba la seva més bella forma. En qualsevol confusió en la que l’home hi visqui, aquell serà el punt de partença per tot viatge de retorn cap a Ell. Que tan bon punt ressuscitat s’ha posat al capdavant per guiar-nos. S’ha posat darrera per defensar-nos. S’ha ficat endins per beneir-nos. Per a beneir-nos (dir/bé) a nosaltres i beneir la nostra incredulitat, aquella que compartim amb en Tomàs. I que avui ens fa fer l’experiència de misericòrdia: aquella de qui ens perdona per no haver-nos cregut de debò.

+Pax.

Dom Adalbert Puigseslloses

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.