Una obra mestra del mestre

marzo 12 18:45 2016 Print This Article
Dom Adalbert Puigseslloses

Dom Adalbert Puigseslloses

A hores d´ara l´han de lligar curt: ja n´estan tips d´aquell “torra”. Lligar-lo curt perquè no parla com ells, no pensa com ells, no havia estudiat i après d´ells, no tenia llur autorització. Avui rebran una dura lliçó d’aquest Home de paraula dura i potent. Jesús ensenya a la plaça porxada del Temple: la rotllana s’obre per deixar passar una dona empesa per una munió muda d´escribes i fariseus. Ni tan sols la toquen: és bruta, i potser per a ells una mica truja: “Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en flagrant delicte d’adulteri” Sorpresa evangèlica: vol dir que l’han espiada, l’han arraconada poc a poc i l’han sorpresa en el fet. En llurs paraules adverteixes la bestial satisfacció del gos perdiguer que ha caçat i mossegat la presa: lapidació segons Moisès. Impecable: si ha cada pecat combines una llei, la conclusió és matemàtica. Les coses canvien però quan a la llei acostes una persona, més aquesta substitució no l’accepten els homes: massa soroll, massa maldecaps i després de tot aquelles pedres desitgen descarregar-se sobre algú. Floreix la maldat: “Senyor, què en dieu?” Si invoca la condemna ja no serà misericordiós: si l’absol trepitja la Llei. Resposta de Jesús? “Ajupint-se, escrivia a terra amb el dit”. Paraules a la sorra. La “mala sorra” està allà. Hi ha dies –entre els milers que van des del Calvari al Gòlgota, en els quals Crist és disruptiu. L’amor no s’escriu damunt la pedra: la vida neix de la terra. Sembla ben bé veure´l donant forma a aquesta dona – com a l´inici de la Creació- posant la seva imatge com a protecció d´aquella pedregada que està caient. I desprès t´imagines el parpelleig d’aquells homes amb la por de veure traçat, enmig d’aquell guirigall, un nom, un lloc, una jornada massa coneguda per les seves memòries. Per què escriu a terra? M’agrada pensar que va ser perquè no volia trobar-se amb llurs mirades: els ulls dels que condemnen un germà dibuixen un espectacle tan repugnant que ni tan sols Crist sembla ser capaç de digerir-lo.

passio-cristMalgrat tot ells insisteixen, volen la sentència, invoquen la mort per aquella dona. Mentrestant ell roman en el silenci. I d´aquell silenci, com una fuetada, surt la sentència: Endavant. Condemneu-la doncs! “Qui de vosaltres estigui lliure de pecat, llenci la primera pedra.”. Que és com dir: Jo no aconsegueixo condemnar-la, ajudeu-me. I escriu a terra. El ressò d´aquelles paraules va ser devastador: com si s´hagués aixecat una pedra de la claveguera. Resultat? Cadascú obligat a tenir en compte aquella pudor, amb els seus pecats, també els més curosament amagats. Ell no se´ls mira a la cara, no cedeix: continua escrivint. Cabut l´Home quan està en joc la custòdia d´un feble. I aquells? “Feren marxa enrere començant pels més vells fins als últims” Potser és perquè tenen més pecats? Potser perquè han enviat els més joves a la refrega? Potser saben per experiència com van aquestes topades amb Crist. Millor batre´s en retirada que perdre la cara, abans que arribi l´irreparable. Pensa que hagués passat si a Jesús l´hi hagués passat pel cap l´alçar la veu, i n´era ben capaç: Ep, tu que estàs allà en aquell recó! Però si l´altre dia, a tal hora, en aquell lloc has fet…has dit…vas idear… Paraula de botxí! Tanmateix no és prou per enviar a passeig l´ofici més idiota del món: no pas el de la dona que fa cantonades sinó el de l´home que condemna. Què dius? No penses que calgui una bona dosi de coratge per  atorgar-se el carnet de perfecció, per  posar-se al cap la corona de santedat? Ves que potser només som menys primitius: pedres substituïdes per fang. És evident que els meus pecats són terribles i  fastigosos, tinc por de quedar-me a soles amb ells, cerco la companyia dels pecats d´altri. Em descobreixo un artista repartint les culpes: “Això a tu, allò a aquell altre” I  a mi no em queda ni un bri de culpa entre les mans. Embruta però no fereix. Les pedres fan mal. El fang però no en fa. Però el fang embruta, ¿que ho saps? I descobreixes que t´estàs tornant boig, et descobreixes malalt d´una amnèsia irreparable perquè oblides que tu ets pecat. “Calla que ets una meuca” “Muts a la gàbia, que ets un lladre” “Avergonyeix-te, assassí” “Fora, bandarra” Potser oblidem que aquestes frases Déu les té gravades en el seu record: potser un dia ens farà sentir la gravació. I ens descobrirem enfangats.

Saben que aquell home no fa broma i marxen, el tribuna es dissol, tot queda despoblat. Davant el Temple resten Ell i ella. Jesús a soles amb la dona que s´havia quedat allà al bell mig. Jesús para d’escriure i s´alça. S´alça: ara la història ja no s’escriurà damunt la terra, a la sorra. S´escriurà dempeus: “Dona, on són els teus acusadors?” Imagina´t els sentiments d’aquella dona: finalment un Home davant seu, un Home que la mira sense desig i sense condemna. I brota l´obra mestra: Ell podria tirar-l´hi la pedra, en canvi l´hi llença una declaració d´amor, l´altre nom de la misericòrdia. “Dona, tampoc jo et condemno. Ves i no pequis més”. La misèria de la dona que abraça la misericòrdia de Déu. La misèria que s´aferra a la misericòrdia. La pecadora i el Crist. Prou, no calen pecats. El cor és ple: és acompanyada, rep el suport, és omplerta pel record d´una mirada seductora. Retroba la seva feminitat. I la història continua a la llum del sol. Per a ella i per a Ell.

+Pax. 

Dom Adalbert Puigseslloses

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

0 Comments

No Comments Yet!

You can be the one to start a conversation.

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.