La gesta dels catalans a Amèrica

marzo 04 11:14 2016 Print This Article
Josep Ramon Bosch

Josep Ramon Bosch

El ple municipal de la ciutat de Vic retirà el passat dia 2 de Març el títol de “Vigatà Il·lustre” al militar i descobridor Gabriel d’Avilés i del Fierro (Vic, 1735- Valparaíso 1810), tan català i de Vic com tots els membres de la corporació que animen nomenar fill adoptiu a Arnaldo Otegi. Avilès va ser un militar i funcionari d’Índies, nomenat Governador de Xile (1796-1799), Virrei del Riu de la Plata (1799-1801) i del Perú (1801-1806), i que va portar a terme una ímproba lluita contra l’aixecament de Tupac Amaru. Conegut com el “Virrei Devot” va fer construir moltes esglésies a Amèrica i es va dedicar a les obres de caritat, des d’on va alliberar als indis guaranís de les “encomanes” i els va donar la llibertat. Nomenat Marquès d’Àvila, va arribar al grau militar de tinent general. Totes aquestes virtuts no han estat suficients perquè des de l’ajuntament separatista de Vic es treguin prebendes a catalans que van donar glòria a Espanya, a la bruta i barroera carrera de suïcidi que els governants catalans han emprès amb el consentiment d’un estat espanyol desaparegut a les tasques de propaganda i agitació tan necessàries en aquests moments.

Quan Mossèn Cinto Verdaguer lloa a Colom en els seus poemes, ens parla del primer temple fundat en nom d´Espanya a Amèrica, que fou en honor de la patrona de Catalunya.

“¡Colom! També l’estrella del mar aquí invocava,
l’estrella que la terra promesa li ha mostrat,
per ço en lo primer temple que América fundava
se col la Moreneta gentil de Montserrat”.

En Víctor Balaguer pronuncià la conferència el 1.892 sobre la conquesta i Amèrica, deixà ben a les clares la concepció hispànica de les gents que portaren a terme la gesta i la seva concepció de la realitat dels ens polític i espiritual en el que vivien.

“… la colonització indiana és de totes les nacionalitats espanyoles: d totes elles són els missioners, soldats i negociants que lluiten, descobreixen, governen funden i poblen: diguem-ho amb els seus mots: el descobriment d’Amèrica esdevingué aliansa i base d’interés comú, contribuint poderosament a la unitat d’Espanya. I no en va colom anomenà “Hispaniola” (i no “Castellana”) la primera illa ocupada. En fer-ho, i ho sabés o no, deixà imprés en el descobriment d’Amèrica el segell de consagració de la unitat d’Espanya… els americans parlen la nostra llengua, comparteixen amb nosaltres la nissaga i la història, tenen les nostres virtuts, els nostres defectes, les mateixes passions, les mateixes alteses d’esperit, potser també les mateixes arravatades. Són germans nostres…”.

 

Res a celebrar?. Doncs i tenim molt a celebrar, si més no la constatació que la unitat hispànica aconseguida el mateix any dels descobriment, inspirava la posada en marxa d´una empresa descomunal i que meravellà en els seus moments a totes les nacions desenvolupades.

No entrarem a jutjar els desgavells, assassinats, morts i aniquilaments de pobles i cultures que varen produir de forma directe o indirecta els nostres conqueridors, doncs no hem d´oblidar que les perspectives amb la que jutgem els fets ocorreguts fa cinc-cents anys no tindria validesa. Però en tot cas el que ens ocupa no es pas tant els fets en si, sinó la participació entusiasta dels catalans en la gesta hispànica a Amèrica.

Seguint amb la historia, fou el valencià Lluís de Santàgel, membre de la Cort i secretari del Rei, qui donà el recolzament econòmic a Cistòfor Colom davant la negativa dels prohoms de Castella d’ecòmetre l’aventura d’anar a les Índies. Santàngel firmà en nom dels Reis les Capitulacions de Santa Fe, i aportà més d´un milió de maravadis per fer front al viatge.

Es un destacat membre de la Renaixença com en Aulestia i Pijoan qui més reivindica el paper dels catalans a la descoberta d´Amèrica, i es en el seu títol “Noticia històrica dels catalans que intervingueren en lo descobriment d´América”, redactat el 1876, i segons les seves pròpies paraules: “per corregir la errada tendència, malhauradarnent fins avuy masa generalisada, de no atendre ab tanta solicitud a la investigació dels fets de la Catalunya espanyola

De retorn del primer viatge, Colom fou rebut a Barcelona, concretament al Saló del Tinell, tot i les poques cròniques que ens han arribat, la rebuda que tributà el poble de Barcelona fou entusiasta. Cap dubte que el protagonisme català fou ben present, si més no en l´inici de l´aventura americana. Res a celebrar?. El que volen es oblidar¡¡.

Bernat de Boïl, català, ermità a Montserrat i conseller del rei Ferran el Catòlic, i dotze monjos de Montserrat (Antoni de Torres, Francesc de Prenyanosa, Miquel Ballester, Pere Casaus, Pere de Sala, Joan Serrallonga, Antoni Alemany, Pere de Requesens, Ramón Pané, Ramón Ponç, Miquel Moliart entre altres catalans), emprengueren al costat de Colom el segon viatge a América. Un català, en Boil, digué la primera missa a Amèrica el 6 de Gener de 1.494.

Boïl fou encomanat Vicari Apostòlic de les Índies Occidentals. Les tres primeres esglésies fundades a América pels espanyols foren dedicades a Montserrat, Santa Tecla – patrona de Tarragona- i Santa Eulalia – patrona de Barcelona-. El nacionalisme separatista intenta negar la evidencia de la catalanitat dels primers evangelitzadors d’Amèrica,  tal i com es pot llegir a  ‘Els primers missioners d’Amèrica foren catalans?’ de Pere Català i Roca.

Pere Bertran i Margarit, nebot del que era aleshores president de la Generalitat de Catalunya en Francesc Colom, fou qui descobrir les Illes Margarites i cap de l´expedició militar amb dos-cents voluntaris catalans a Amèrica en el segon viatge de Colon.

Però el cert és que el nacionalisme, el que nega és la participació dels catalans a la descoberta militar i que Castella ens apartà del comerç amb América. Això es negat amb insistència pel professor Carlos Martínez Shaw al llibre  Cataluña en la carrera de las Índies’ on dedica totes les seves planes en evidenciar les grans avantatges econòmiques i materials per Catalunya i la presencia notable de catalans a tots nivells, tot i la prohibició certa que Felip II blasmà contra els catalans.

“… ni les Canàries foren només descobertes per castellans… hi haurà mallorquins i altra gent d’origen catalano-aragonesa a la conquesta i colonització de Canàries a les darreries del segle XV… com significativa és la intervenció d’oficials de la corona d’Aragó en l’acceptació dels projectes de colom, del consmògraf Jaume Ferrer de Blanes… de Ramón Panè, company de Colom en el seu segon viatge… com company de colom també en seu segon viatge és Pere Margarit… la mateixa rebuda a Barcelona el 1493 que els reis Catòlics feren a colom… el nom d’Hispaniola donat a una de les illes descobertes, el de Montserrat a una altra… figures com la de Joan d’Espés, que signa unes capitulacions amb Carles V per l’establiment d’una “Nova Andalusia”, la de Joan Grau d’Agramunt amb qui Ferran II tractà el 1511 pel que a una “Terra Nova”, la de Joan Grau de Toloriu company i lloctinent d’Hernán Cortés, Bartolomeu Ferer cap d’expedició a Tehuanpetec fins al futur Oregón… Jaume Rasquí autor del projecte d’expedició al Riu de la Plata els anys 1550, Miquel de Rifós, Joan Calvet, Antoni Torres...”.

El text anterior es de Núria Sales, recollit al llibre “ Historia de Catalunya. Volum IV, capítol Guerra i pau a la Catalunya del segle XVI”. Queda clar i català

Davant de la poca consistència dels plantejaments negacionistes de la presencia catalana, farem una petita però significativa relació de catalans que varen participar en el projecte comú hispànic a Amèrica, i que avui cal reivindicar per treure-les de l´oblit a que han estat sotmès i que nosaltres des de el Partit Popular Català hem de fer bandera.  Per tenir una relació ampla de personatges, tot i la tergiversació nacionalista, hi ha un llibre que ens ampliarà aquesta relació, com es:  ‘200 catalans a les Amèbiques’, elaborat per la “Comissió Catalana del Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica”.

Per començar cal fer justícia sobre un català, el cartògraf i cosmògraf en Jaume Ferrer de Blanes (fill de Vidreres) amic d´en Colon (en una carta dirigida a Cristóbal Colon -o potser Cistòfor Colom- i avui desapareguda, però del que tenim noticia parla “d´aquesta nostra Espanya”) fou nomenat, pels Reis Catòlics, el 1493  per tal de fixar els límits entre Espanya i Portugal a l’Amèrica recent descoberta –qüestió arranjada pel Tractat de Tordesillas el 1494-. El Papa Alexandre VI, de la família Borgia (o Borja en català, descendents de Xàtiva), seguint fil per randa els estudis de Jaume Ferrer, va emetre una butlla  (la Inter Caetera) on es dividia la superfície terrestre en dues macro-regions: les terres situades a l’est de 100 llengües a l’oest de les illes de Cap Verd, d’influència portuguesa, i les situades a l’oest del meridià situat a 100 llengües a l’oest de Cap Vert que serien per la Corona Hispana.  Un català marcant els límits de conquista i cercant les bases del tractat més important firmat per les dues monarquies en pleit per les noves terres.

El primer català a América fou Ramon Pané (s. XV, Santa Maria d’Ullà?), lloctinent de Colom i fou el primer home en publicar un escrit sobre els costums i les llengües d’un poble d’Amèrica  amb el nom de ‘Relación acerca de las antigüedades de los indios’ el 1498.Tots els països americans tenen una escola dedicada a aquest català  i fou el primer en parlar una llengua americana.

Com a militars sobresurten: Joan Orpí i Pou (Piera, 1593), conqueridor de les zones d’Unare i Aragua, fundà Nueva Barcelona i San Pedro Mártir. Aquesta zona fou anomenada “Nueva Cataluña” però després va passar a la jurisdicció de Cunamà; Pere Margarit (Castell de l’Empordà, s. XV), company de Colom i cap de l’expedició militar, donà nom a les illes Margarites al Carib; Miquel Ballester (Tarragona, s. XV), alcalde de l’illa Hispaniola i inventor del primer enginy productor de sucre al 1498; Joan de Serrallonga (Igualada, s. XV), co-descobridor de “Terra Nova”; Joan Grau de Toloriu, mà dreta d’Hernan Cortés; Bartolomeu Ferrer, cap de l’expedició espanyola a Tehuantepec; Jaume Rasquí, cap de l’expedició a Río de la Plata; Miquel de Rifòs, mà dreta dels Cabot a les primeres expedicions; Pere Alberni i Teixidor (Tortosa, 1741), membre dels voluntaris catalans, va explorar el Pacífic Nord i descobrí una illa que batejà com Illa Catalana que avui dia s’anomena Catalan Island a la Columbia Britànica; Pere Fages i Beleta (Guissona, 1734), coronel de l’exèrcit espanyol, governador de Califòrnia, aventurer i descobridor de Sacramento, el desert de Mojave, Los Tulares, San Gabriel i moltíssims llocs més; Josep Joaquim Moraga, alferes de la Companyia de Santa Rosa de Corodegachi i descobridor de San Francisco i el seu fill el tinent Gabriel Moraga considerat el millor soldat espanyol de Califòrnia; Francesc Jorba i Ferran (Sant Sadurní, 1746), membre del cos de “Voluntaris de Catalunya”, fundà el poble de Yorba Linda; Esteve Rodríguez i Miró (1744), tinent coronel, fundà Nou Madrid a Mirrouri, Monroe a partir de l’originari Font Miró i Sant Stephen a partir del Fort de Sant Esteve). I així moltíssims més catalans a l’aventura americana.

Com a comerciants, esmentar Joan Claret (Barcelona, s. XVI), que dedicà la major part de la seva fortuna personal a finançar expedicions a América, com la de la família Cabot a Río de la Plata; Salvador Samà i Martí (Vilanova, 1797), coronel de l’exèrcit, fundà el Banc Espanyol a Cuba i el dic de l’Havana.

El funcionariat també tingué una gran ampla representació catalana, encapçalada pel català més conegut de l’aventura americana, en Gaspar de Portolà i Rovira (Balaguer, 1717), coronel de l’exèrcit dels “Dracs d´Espanya” i destinat a la Nova Espanya, fou el descobridor de la badia de San Francisco, San Diego i Monterrey. Fou també el governador de Califòrnia. El seu famós lema de “O Rei o res” resumeix la seva implicació personal i política amb la hispanitat.

Altres catalans destacats, entre d’altres qui encapçala aquest escrit en Gabriel Avilés i Fierro (Vic, 1735), capità general del Regne de Xile i Virrei del Río de la Plata i del Perú; Pere Catany (Barcelona, 1750), president de la policia i seguretat de Mèxic i oïdor de l’Audiència de la Nova Granada; Miquel Constansó (Catalunya) que fou cronista de la descoberta del Nord d´Amèrica i autor “Diario Històrico” sobre la descoberta de Califòrnia; Ambrosi Cerdà i Simó Pontero (fills de Barcelona del s. XVIII), oïdor a Xile el primer, i president de l’Audiència de Guatemala el segon; Manuel de Sentmenat-Oms de Santa Pau y de Lanuza (Barcelona 1.651) marqués de Castelldosrius y tercer virrei del Perú; Esteve Miró i Sabater (s. XVIII), governador de Tucumán; Ignasi Sala, governador de Cartagena d’Índies; Pere Carbonell, governador de Veneçuela de 1792 a 1799; Joaquim d’Alòs, governador de Paraguai i comandant militar de Cuzco; Antoni Oleguer i Feliu, Virrei del Río de la Plata; Francesc Romà i Rossell (Barcelona, 1730), Virrei i Intendent de Yucatán.

I el polític i alhora militar més conegut que ha donat Catalunya ha estat Manuel Amat i Junyent (Vacarisses, 1707), Tinent General, fill del Marqués de Castellbell i cosí del Baró de Maldà, participà en les campanyes d’Àfrica i d´Itàlia. El 1761 fou designat president de l’Audiència de Lima i Virrei del Perú, creant un cos de l’exèrcit espanyol sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest cos destacarà en les expedicions de descoberta d’importants illes del Pacífic, com per exemple les de Tahití al 1771. El Virrei Amat tornà a Barcelona i construí la seva residencia, coneguda avui com el Palau de la Virreina en honor de la seva dona, na Francesca Fiveller de Clasquerí.

Com a humanista e historiador de la gesta hispànica sobresurt per damunt de tothom Joan Cistòfor Calbet i d’Estrella (Sabadell, 1505), escriptor i cronista reial (en especial de les gestes de l´emperador a Flandes –“De Aphrodisio expugnato, quod vulgo aphricam vocant”; “El felicisimo viaje del muy alto y poderoso Principe Don Felipa desde España a sus tierras bajas de Alemania” o lloances de les gestes hispanes com “Encomiam ad Carolum V Cesarem”, membre de la Cort espanyola i preceptor dels prínceps. Va escriure una crónica sobre la conquesta del Perú, ‘Rebelión de Pizarro en Perú y vida de Don Pedro Gasca’, i fou el biògraf de l’emperador Carles V. La figura d´aquest vallenc la volem ressaltar per damunt de moltes altres, doncs representa com cap altre la gran influència que la gent catalana tingué en aquelles corts hispanes, especialment en el regnat d´en Carles V i com a preceptor del futur Rei Felip II.

Com escriu el seu biògraf Joan Puig a “El Català Joan Cristòfol Calvet d´Estrella”, en Calvet es menystingut per la història catalana i s´amaga el seu paper clan en una cort eminent castellana:

En general, Calvet d´Estrella, com escriptor del segle XVI, respirava del gran moment de la floració nacional hispana, el gran moment que va donar pas a l´Edat d´Or de la seva literatura, és acceptat com a veritable renaixentista, llatí per condició, professió i devoció, o dit d´altra manera com a historiador per professió i poeta per afecció”.

Com a eclesiàstics citar a Sant Antoni Maria Claret i Clarà (Sallent 1807), fundador dels Claretians, bisbe de Santiago de Cuba a on lluità en contra l’esclavitud, fou un destacat defensor de l’espanyolitat de l’illa  com es llegeix a la carta que va adreçar al Bisbe de Vic Casadevall, més tard fou nomenat confessor de la Reina Isabel i custodi del monestir de l’Escorial. Feliu de Tàrrega (Tàrrega, 1727), evangelitzador de l’Orinoco i Caroní, fundà San Pedro de Tipurúa; Josep Alemany i Cunill (Vic, 1814), evangelitzà Nevada, Califòrnia i Uhta; Pere Claver i Sobocano (Verdú d’Urgell, 1580), conegut com Sant Pere Claver, missioner a Nova Granada i protector d’esclaus; Narcís Coll i Prat (Cornellà de Terri, 1754), arquebisbe de Veneçuela; Miquel Domènech i Veciana (Reus, 1816), missioner a Missouri; Francesc Fleix i Solans (Lleida, 1804), bisbe de Puerto Rico; Miquel Francesch (Barcelona, s. XVIII), missioner a Guatemala; Benet Garret i Arloví (Agramunt, 1665), bisbe de Nicaragua; Marià Martí i Estadella (Bràfim, 1719), bisbe de Puerto Rico; Benet Maria Moixó i Francolí (Cervera, 1763), bisbe de Charcas i auxiliar de Mitxoacan,, destacà en la lluita contra la insurrecció independentista; els jesuïtes Josep Paramàs, Bernat Ibáñez, Dídac Gonzalez i Josep Solis que evangelitzaren els indis guaranís de l’Alto Paranà el 1775. I molts altres capellans, frares, monges o seglars que participaren en l’evangelització del nou continent.

Això no es gens menys que una relació petita dels catalans del principat que varen participar en el projecte comú, junt amb Mallorquins com Vicenç Vila comandant del vaixell hispà “San Carlos”  en la conquista de la Califòrnia o en Fra Juníper Serra o Joan Crespí, i també Valencians de parla catalana com en Josep Antoni Romeo, governador de la Califòrnia; Josep Montserrat i Boada Virrei que fou de Mèxic o en Bartomeu Ferrer que fou dels primers navegants en descobrir la Alta Califòrnia i el capità navegant Joan Perés. Junt a ells castellans, bascons o gallecs, emprengueren la aventura més important que cap nació mai ha fet. Amb errors, però també amb encerts, el que es indiscutible es que nosaltres si que ho volem celebrar.

Deixem sense arguments a qui neguen la nostra participació en l´aventura, reivindiquem sense embuts la nostra pertinença al projecte comú,  i siguem agosarats en el terreny polític fent que un nou relat comenci a obrir els ulls dels catalans que estan sotmesos a l´imperi de la falsedat separatista.

En Mossèn Cinto Verdaguer ens ho explica a “L’Atlàntida”, que  per a tots els hispanistes catalans, es el cant sublim en Català a América i a la Hispanitat:

 

“…Troba Colon navilis, i en llur tosca
ala afrontant, magnànim, la mar fosca,
la humanitat li dóna el nom de boig;
al geni que la duia, en sa volada
de promissió a la terra somniada,
com Moisés per les aigües del Mar Roig.

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira;
veu de l’àngel d’Espanya, hermós i bell,
que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

Veu murgonar amb l’espanyol imperi
l’arbre sant de la creu a altre hemisferi
i el món a la seva ombra reflorir;
encarnar-s’hi del cel la saviesa;
i diu a qui s’enlaira a sa escomesa:
-Vola, Colon…; ara jo puc morir!.

Josep Ramon Bosch

Historiador

  Article "tagged" as:
  Categories:
write a comment

4 Comments

  1. Pep
    marzo 08, 11:53 #1 Pep

    Ja existíen xarnegos al segle XVIII?

    Reply to this comment
  2. Jimmywar
    marzo 09, 12:03 #2 Jimmywar

    A l’historia de Xile el periode que va aproximadamente des del 1750 fins al 1790 es coneix com el periode de l’eficiencia catalana perque Xile va tindre els millors funcionaris de l’Administració Colonial, que coicideix amb el regnat de Carles III, qui va obrir al comerç dels ports mediterranis al comerç de les Indies.

    Fruit d’aquest periode va permetre constituir el Banco de San Carlos, finançat principalment per els Hacendats xilens que varen contribuir a la seve capitalització amb els guanys del comerç entre la metrópoli i les colonia de Xile. El fundador va ser el Compte de la Conquista que va ser el primer Governador del Banc… en el temps el Banco de San Carlos es va transformar en el Banco de Espanya.

    Per aixó com a privilegi es va atorgar a Xile la potestat d’acunyar moneda. On s’acunyava la moneda era la “Casa de la Moneda” que deprés en el temps es va convertir en el Palau dels Presidents de Xile

    Reply to this comment
  3. Barba
    marzo 13, 21:56 #3 Barba

    Bernat Boïl no era català, sino d’Aragó, de Saidí.

    Reply to this comment
  4. AlejandroAM
    agosto 24, 18:52 #4 AlejandroAM

    Excelente artículo, Sr. Bosch. Los catalanes que nos consideramos españoles y que estamos orgullosos de ambas identidades -porque en el fondo son una- le agradecemos mucho la labor que está usted haciendo.
    En su artículo hay una frase que me ha sorprendido: ” …del que era aleshores president de la Generalitat de Catalunya en Francesc Colom”
    Según he podido saber (M.Capdeferro) la Generalitat de Cataluña, tal y como la entendemos ahora, como gobierno regional, se crea en 1931, mediante un decreto del gobierno provisional de la II República española. Y también, según el mismo autor, existe una confusión entre la ‘Diputació del General’ y lo que hoy entendemos por Generalitat de Catalunya. Según lo que yo he entendido, la Diputació del General era algo parecido a una Comisión Permanente de los tres ‘brazos’ de las Cortes Catalanas pero que en nada se asemejaba a la Generalitat como órgano de gobierno regional (entonces) y autonómico (ahora).
    Le agradeceré mucho que me aclare esta duda.
    Un saludo muy cordial.

    Reply to this comment

Add a Comment

Your data will be safe! Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person.
All fields are required.